algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Cha-U-Kao i Lautrec (1889)

Quants de personatges populars i excèntrics no han estat coneguts després de la seva mort gràcies a la tasca del pintor retratista? Pensem en Velázquez, per exemple, i tot un seguit de desheretats socials que passaren als seus llenços. Però en aquest cas, parlem de Cha-U-Kao, que naixia a la pintura de la mà d'Henri de Toulouse Lautrec. Recordem que, des d'infant, aquest artista de casa aristocràtica s'hagué d'enfrontar a la lletjor d'una deformitat física, deguda, aquesta, a la defectuosa consistència congènita del teixit dels ossos. Per això i a conseqüència de diferents caigudes, quan era nin, amb fèmur trencat, esdevingué una mena de nan, amb el tronc ben constituït però amb unes cames anormalment curtes. Trobà en l'art, i més exactament en la pintura, el mitjà més eficaç per a superar-se i oblidar així, amb aquella teràpia, els seus defectes físics. Havia nascut a Albi el 1864 i, quan era gairebé adolescent, s'inicià en la pintura amb el seu professor particular Princeteau. Llavors, es traslladà a París. Era l'any 1882. Sembla que fracassà com a alumne de Léon Bonnat. Però això no aconseguí rebaixar la seva moral. Convençut de les qualitats pròpies, emprengué el camí pel seu compte. Amb una sensibilitat molt accentuada i una intel·ligència poc comuna, abordà els temes de la figura femenina «urbana» i «nocturna», que eren, especialment, evocacions de l'ambient del cabaret «Moulin Rouge», la seva catedral, el seu santuari, d'allà on treia els secrets de la llum i la vida. Amb tota la devoció del món retratà una ballarina còmica, Cha-U-Kao, no una sinó diverses vegades. Però d'aquells retrats, el més conegut és aquest, que podeu admirar en el Museu del Jau de Paume, a París. La majoria d'aquelles dones de l'espectacle acabaven malament, sense doblers, velles i al carrer o l'hospici. Els seus vestits de falses sedes o de llenties lluminoses, arnats, no sobrevivien a les seves propietàries. La «llegenda» diu que Cha-U-Kao, decebuda a causa dels seus fracassos amorosos, se suïcidà. Fou una d'aquelles dissortades que quasi cada dia, en aquell temps, apareixien surant en les aigües del Sena? Lautrec no tingué massa més sort que la seva criatura de cabaret. L'abús de les begudes alcohòliques el deixà, finalment, abatut. L'hagueren d'internar a un sanatori psiquiàtric, a Neully-sur-Seine. Després, ja millor de salut corporal i mental, tornà als carrers de la capital parisenca. Moria el 1901, en els braços de sa mare, en el Castell de Malromé, una de les possessions d'una important família, descendent d'una branca col·lateral dels antics Comtes de Tolosa. Tenia trenta-set anys i res fou més dolorós que els seus darrers anys. Volia la mort, s'abandonava i cada dia bevia més i més. Solia dir: Això no té importància. Res no tenia importància per a ell. I per això, declarà un dia: Som un suïcida moral. Les seves amigues havien estat Nana la Sauterelle, Demi Siphon, Grille d'Egout, Georgette la Vadrouille, Rayon d'Or, Nini Patte-en-l'air i, naturalment, Cha-U-Kao.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris