nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Alcover o com ser mallorquí de soca-rel (1902)

Què diríeu d'un jueu que desconeix totalment l'hebreu? O d'un musulmà que no té ni idea d'àrab? Ets un autèntic italià si vas a sentir una òpera de Verdi i no n'entens ni paraula? Ets un grec de veritat si no reconeixes l'alfabet que ja emprava Ovidi o Homer? No és mallorquí de debò aquell que no sap parlar i escriure mallorquí i tampoc ho pot esser aquell que se sent avergonyit de parlar tal llengua...

Tot això és el que ens ve a dir en aquestes dates i en el seu «Bolletí del Diccionari» Antoni Maria Alcover:

«L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. L'amor i l'entusiasme que demostrau per la nostra llengua, vos honren fora mida. Per un poble, estimar sa llengua és signe de vitalitat i de plenitud de vida intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. Com fa notar amb molta agudesa i exactitud Monsieur Luchaire dins la seva preciosa obra Etudes sur les idiomes Pyrinées de la region française, sols abandonen la seva llengua els pobles vençuts si el vencedor és d'una civilització superior; en tal cas accepten la llengua dels vencedors. Això ens ensenya la història de tots els segles i d'onsevulla. De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l'abandonen per la francesa, se donen per pobles vençuts i d'una civilització inferior...».

Són paraules molt fortes però no mancades de lògica. És clar que cadascú actua d'acord amb els seus interessos personals i les quotes d'hipocresia prevalen per damunt de qualsevol altra actitud.

Us contaré una anècdota que ho demostra: Jo vaig publicar una novel·la en català que havia obtingut un premi de prestigi. El carter del meu barri, foraster, amb qui jo feia de tant en tant una xerradeta en castellà, em repetia un i altre cop que si jo escrivís en castellà m'entendria molta més gent, ell inclòs. Jo li vaig respondre que, casualment, aquella novel·la sortiria també publicada en versió castellana i que, per tant, no es preocupàs, que tot d'una que n'hi hagués a les llibreries jo l'avisaria. En comprar-la, jo, amb molt de gust, la hi dedicaria, i això, encara que fos en castellà. Sortí publicat el llibre en castellà i jo li vaig dir que ja estava a la venda. Va posar cara de pomes agres i des de llavors s'acostava a les bústies de casa a peu puntes, ben alerta a no fer massa soroll...

Veis com tot és una gran hipocresia? Veis com és de difícil ser un mateix, amb veu pròpia i representant d'un país real. Supòs que aquell carter, com tanta altra gent de l'Estat espanyol, no només no llegia català sinó que també se li feia molt costa amunt fer-ho en castellà. Els índexs de lectura de la zona mesetària ho demostren. Comprovau-los, província per província. Després d'això encara haurem de donar més la raó a Mossèn Alcover.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris