muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

Neix Georges Pompidou (1911)

Neix a Cantal, França, Georges Jean Raymond Pompidou. Enllistat en la Resistència, després de l'ocupació alemanya de França, es posà sota el comandament del general DeGaulle, del qual fou el principal conseller. S'encarregà de les finances del Govern a l'exili el 1944 i després, ja acabada la Segona Guerra Mundial, fou assessor del Consell d'Estat, una tasca que va exercir del 1946 al 1954. Devia tenir extraordinàries qualitats com a financer i administrador, ja que el 1956 els Rothschild li confiaven la direcció general de la seva banca. En tornar a prendre el general DeGaulle el poder, el 1958, Pompidou era nomenat cap del seu gabinet i, com a tal, hagué d'actuar com a representant especial del Govern durant les negociacions secretes amb l'FLN algerià, el 1961, i dugué a terme, finalment, del 1962 al 1968 la tasca de cap de l'Executiu. Després dirigí les negociacions amb els sindicats durant la greu crisi social del 1968, i el 1969, quan DeGaulle deixà la política, fou elegit president de la República, això és, del 1969 al 1974, havent vençut Alan Poher en la segona volta electoral.

En resum, un home «gaulliste» fidel. Per això, el dia que el vell general ocupava la Presidència, Pompidou inspirava confiança a la majoria dels francesos: «Ara que el general DeGaulle ha estat reelegit i que és el president de tota la nació, ara que l'espectre de l'aventura i de la impotència han estat allunyats, seria desastrós per a uns, abusar de la seva victòria, i per als altres de tancar-se en l'amargor i en la rancúnia. No hi ha lloc per a l'odi entre els homes i les dones que somnien una França renovada i dinàmica».

Eren els mots del diari La Nation. De manera semblant s'expressava el periòdic Combat, en dir que «el resultat no és contestable; no és menys cert que la victòria del general DeGaulle no és més que una victòria de segon grau, que el vot dels francesos en el seu favor no ha estat ni franc ni massiu, que la llarga confiança sobre la qual ell ha basat la seva política ja no existeix. Es per això que nosaltres volem reflexionar sobre la situació dins la qual aquests resultats l'han situat. El que passa ja ho sabem: és la renovació del Parlament, és l'elecció legislativa de la primavera del 1967. Sense gaire prejudicar, a la vista dels resultats d'aquest escrutini presidencial, coneixent les motivacions legislatives, es pot considerar com una eventualitat seriosa la desfeta de la majoria gaullista de la primavera del 1967...».

Finalment, Le Figaro ho veia així: «El sentit comú li ha donat la victòria, però seria un error creure que aquesta victòria és una finalitat en si mateixa. Es necessari ara preveure el futur. I el futur són les eleccions de 1967. Des de demà s'hauria de crear, dins la calma retrobada, un gran partit centrista i europeu capaç de reunir els homes de bona voluntat i de bon raonament, sense importar a quina família espiritual pertanyin».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris