algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

El fonògraf de Menéndez Pidal (1904)

L'obra de Ramón Menéndez Pidal és gegantina i admirable. Recollí «in situ» els romanços medievals de tota la Península ibèrica. Dotat de gran aptitud i d'una cultura extensa, treballador infatigable, educador i home de ciència, Menéndez Pidal (La Corunya, 1869-Madrid, 1968), va fer un meritós aplec, únic en tota Europa, del que podríem dir «documents orals vius» i en aquella tasca, anant de poble a poble, estiu rere estiu, per totes les terres peninsulars, tingué dos actius col·laboradors. En primer lloc, la seva esposa, Maria Goyri, de família basca, que va ser la primera universitària oficial a la Universitat de Madrid (edifici de San Bernardo) i per això, és curiós, que per a ella sola s'hagué d'establir en aquell recinte acadèmic un rigorós protocol: A les aules estava separada dels seus companys i tampoc podia parlar amb ells en els passadissos. Entre classe i classe havia de restar a la sala de professors. Quan el maiol anunciava el començament de les classes era acompanyada per un catedràtic que la feia seure a la seva tauleta supletòria.

Un altre col·laborador eficaç fou el fonògraf. Però no era un fonògraf qualsevol. Podia gravar a més de fer sentir el contingut de les gravacions. Un objecte preciós en aquells moments, orgull de la casa Edison. Així, els Menéndez Pidal, amb tal aparell, podien complir la seva doble funció, registrar una tonada desconeguda i divertir les gents rurals amb el folklore de la terra, una estratègia que els feia guanyar la confiança dels humils.

Diu la gran historiadora Antonina Rodrigo que «la col·laboració generosa de Maria Goyri en l'obra del seu marit fou excepcional. Moltes vegades esvaí els seus propis somnis per tal d'estimular els del seu company, en una perenne ofrena de suggeriments, dades, lectures que llauraven el terreny per a la futura tasca del savi. Mai ningú no va saber on arribava la tasca d'un i començava la de l'altre. Només, alguna vegada, signaren obres conjuntament...».

Retornant al tema del fonògraf, el 1901, el matrimoni tingué una filla, anomenada Jimena, en honor a la dona del Cid. L'estiu de 1904 havien convidat un hispanista francès a la Cartuja: Jean Ducamin i és aquest que ens conta que la petita Jimena estava allunyada dels seus pares per preservar-la d'una epidèmia infantil. De tant en tant, o amb una certa freqüència, els Menéndez Pidal, que sentien nostàlgia de la nina absent, col·locaven en el fonògraf un cilindre i la veu de la menuda brostava de la màquina, tot cantant el «Romance de Don Bueso»... «Que yo no soy mora,/ni fia de judía/ soy una cristiana/ de nombre María...».

Així doncs, en aquella tasca, també un reconeixement per a Tomas Alva Edison, el físic nord-americà (1847-1931), inventor de nombrosos aparells elèctrics, particularment la làmpada d'incandescència que porta el seu nom i... el fonògraf!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris