nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Un pont sobre l'Ebre (1938)

Des del mes de març els exèrcits del general Franco s'han llançat a una estratègia de gran importància: la campanya d'Aragó, que té per objectiu separar Catalunya de Madrid i València, sobre la línia de l'Ebre. Aquesta operació començà en el Baix Ebre, a la zona de Casp i Alcanyís, es feia un avanç per la Vall del Segre i Lleida queia en mans dels franquistes. Fins el 24 de juliol, la República perd terreny a la zona. Les evacuacions són seguit, seguit, i també les retretes dels milicians. Entre aquestes confuses columnes de fugitius i evacuats, un periodista nord-americà cobreix complida informació del drama. És Ernest Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899-Ketchum, Idaho, 1961), que ens relata, posant en primera persona el testimoni d'un membre de les Brigades Internacionals, que «un home vellet amb ulleres de muntura d'acer i la roba plena de pols s'havia aturat a una vorera del camí. Una renglera de pontons travessava el riu i carros, camions, homes, dones i nins ho creuaven en aquell instant. Els carros, estirats per mules, trontollaven sobre la ribera que feia costa amunt, en sortir del pont, i els soldats donaven ajut als carreters amb la seva empenta sobre els radis de les rodes. Els camions pujaven i s'allunyaven ràpidament, i els camperols caminaven, amb gran esforç, per dintre de la polseguera, soterrant-se fins als turmells. Però l'home vellet restava en el seu lloc, sense moure's. Estava massa cansat per seguir endavant. La meva tasca consistia a creuar el pont, explorar-ne el cap i comprovar fins a quin punt havia avançat l'enemic. Després de realitzar aquesta feina vaig tornar pel pont. Ja no hi havia tants de carros i era poca la gent que el creuava a peu. Però el vell restava allà, sempre seguit.

-I vós d'on sou? -Li vaig demanar.
-De Sant Carles -Va respondre amb un somrís.
Era el nom del seu poble nadiu i per tant li agradava esmentar-lo. -Jo tenia cura d'alguns animals. Vaig ser el darrer a abandonar el poble. No semblava ni pastor ni vaquer. Vaig mirar les seves robes negres de terra, el seu rostre grisenc a causa de la polseguera, i les seves ulleres amb muntura d'acer, i li vaig preguntar: -Quins animals eren? -Eren dues cabres, un moix, i també quatre parells de coloms. Els vaig haver d'abandonar per causa de l'artilleria. El capità em va dir de marxar. Jo no tinc família. Només els animals. El moix, segur que se salvarà. Un moix sap viure totsol. Però no vull ni pensar el que passarà amb els altres.

-I vostè de quin bandol polític és partidari?
-De cap. No m'interessa la política. Tinc seixanta-sis anys. He caminat dotze quilòmetres i no puc seguir una passa més.

-Aquest no és un bon lloc per aturar-se. Si pot arribar fins a la part on el camí es divideix cap a Tortosa, allà trobarà alguns camions que el portaran...

El vell va voler fer el que l'americà li deia. Després de descansar una estona, caminà un altre trosset. Però tanmateix caigué assegut enmig de la polseguera. Restà en aquell punt. Ja no parlava amb el personatge de Hemingway. Parlava amb si mateix. Amb si mateix i amb els animals absents: el moix, les cabres i els coloms».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris