algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

La saga dels Dusai (1530)

El poeta Pere d'Alcàntara Penya, en el seu poema La Colcada es refereix a la commemoració de la conquesta de Mallorca per Jaume I i, de passada, a tots aquells llinatges de casa senyorial i senyorívola que s'han extingit en el decurs de les generacions. Tal seria després el destí del cognom Dusai, després d'una saga de dos segles. Salvador Dusai, mercader i notari, arribava a Mallorca procedent de Càller, Sardenya, el 1530. Família de la petita aristocràcia en aquella illa, adquirí un casal d'origen gòtic en el barri de la Calatrava que havia estat, abans, del notari Macià Ballester i després de la família Desclapers. Salvador Dusai comprà l'habitatge residencial a Francesc Desclapers, o més en concret el cedí per via d'establiment, això el 1543. Morí Salvador Dusai després del 1587 i el casal passà a mans del seu fill, Alfons Dusai i d'Alba, que tingué el càrrec de regent de la Tresoreria del Regne de Mallorca. D'aquest il·lustre personatge passava el 1631 al seu nebot Salvador Dusai, que el posseí fins a la seva mort, el 1640. Heretà la casa el seu cosí, Alfons Dusai i Antic de Llorac, donzell, fill d'Agustí Antoni Dusai. En morir el 1670 sense fills legítims, béns i casa passaven a mans dels seus cosins, els Antic de Llorac. Va pertànyer a tal cognom fins el 1722, quan l'edifici ja ruïnós fou venut al notari Antoni Darder Abraham, que el restaurà. El 1759 el llegà als dominics. Situat en el número 3 del carrer homònim, can Dusai, del segle XVI, destaca pel seu pati, que ens mostra un gran arc rebaixat sobre pilastres.

Tot i que reformada al segle XX, a l'escala s'hi descobreix la volada original. L'escut dels Dusai, tres peixos esculpits, a dos dels capitells del pati, ens recorden aquesta història. Però el carrer de Dusai és també una antiga via del call major i on podem evocar altres personatges de nissaga hebraica com aquell purgador d'espècies que nomia Arnau Callar, el botiguer de llenços Antoni Cortès, els teixidors Jaume Andreu i Antoni Bonnín... i també, de tant en tant, s'hi devien sentir les veus d'aquelles esposes de menestral, na Joana, na Graciosa, n'Esperança... Tota una ciutadella de conversos on els llinatges, heretats dels padrins cristians vells, eren fàcilment substituïts pels malnoms, més identificatius dins una comunitat majoritàriament, i per força, endogàmica: En Sardina, en Sarro, en Menyus, en Zorra, n'Isaac, en Salomó, en Canya Loca, en Moixina, n'Hereu, en Fra Borràs, en Malric... i aquell que per les seves funcions de negociador hom anomenava el Cònsol. Però els «senyors» del carrer serien els Dusai que, com es diu en el poema medievaNicoleta i Aucassi, «estava bastit enmig del jardí el ric palau, obrat amb gran enginy, com el temple de Salomó...»


Salvant les distàncies, és clar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris