nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
12°

Sant Lluís i la vuitena croada (1269)

Llegim que les croades portaven tot el que de bo i de dolent hi pogués haver en aquell esperit cristià occidental de l'Edat Mitjana. Era, efectivament, una societat brutal en molts aspectes, mig bàrbara en els seus costums, en la qual l'ideal germànic de la guerra havia fet desaparèixer bona part del sentiment cultural llatinista i clàssic, un aspecte que no es recobraria fins al segle XVI. Amb aquest tarannà guerrer, sant Lluís encapçalava, personalment, la vuitena i darrera croada que en comptes de dirigir-se a Terra Santa posà proa a Tunis, potser un precedent del colonialisme gal al nord d'Àfrica en el segle XIX. Val a dir que sant Lluís trobà en el seu pecat la penitència i morí, les armes en la mà, sobre les sorres tunisenques. La primera croada, convocada per Urbà II quan va tenir notícia que Bizanci era amenaçat pels turcs, tingué una resposta ràpida i nombrosa. Mandava aquella expedició Godofred de Bouillon, el qual aconseguí l'objectiu prioritari d'ocupar Jerusalem. Però morí poc després que l'haguessin coronat rei de la Ciutat Santa. El succeí el seu germà, Balduí, que lluità per mantenir la senyera de la creu en aquella zona. Tanmateix perdé Jerusalem, vençut per Saladí. La segona croada, promoguda per sant Bernat de Claraval, era comandada per Lluís XII de França i per Conrad III d'Alemanya. Tingué lloc del 1144 al 1148 i els croats hagueren de reconèixer, al seu retorn, el fracàs. La tercera, la més evocada en la literatura del romanticisme, tingué per protagonistes Felip August de França, Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra i Saladí, el gran soldà. La guerra acabava el 1192 amb uns pactes signats entre cristians i sarraïns. La quarta croada la mogué el francès Fulco de Neully i la dugué a terme Bonifacio de Montferrato el 1202. Mai no arribà a Terra Santa, i vergonyosament, alçà les armes contra l'imperi cristià de Bizanci. El Concili del Laterà comanà el 1215 a Joan de Brienne i a Andreu II d'Hongria la cinquena croada, que es cobrà molts morts i un fracàs absolut. Mai no escalivats els predicadors de la guerra, com s'esdevé encara avui mateix, varen convèncer, el 1223, l'emperador Frederic II per a recobrar Jerusalem. Però aquest monarca no ho va veure clar i preferí moure tots els camins de la diplomàcia. El 1228 recobrava la Ciutat Santa sense fer servir les armes. Jerusalem es va perdre el 1244 i, l'any següent, el Concili de Lió envià el rei francès Lluís IX el Sant a recobrar els llocs evangèlics. Però el monarca mateix era capturat per l'enemic el 1250 i rescatat a canvi de territoris.

No mereixien, tanmateix, millor sort aquells homes de cap de ferro i aquells clergues de caputxa hipòcrita. Així ho va veure el cronista àrab Ibn al-Attir i ho ha referit i analitzat l'historiador Amin Maalouf, que ens narra al detall les invasions de Palestina entre 1096 i 1100, quan ens explica que els capitans croats celebren la seva victòria amb una matança indescriptible i llavors saquegen salvatgement la ciutat que diuen venerar. «No se'n salven ni els seus propis correligionaris: una de les primeres mesures que prenen és la d'expulsar de l'església del Sant Sepulcre tots els sacerdots dels ritus orientals, grecs, georgians, armenis, coptes i sirians, que hi oficiaven conjuntament en virtut d'una antiga tradició que havien respectat fins aleshores...»

Diu Ibn al-Attir: «Mataren molta gent. Als jueus els reuniren en la seva sinagoga i allà tancats els cremaren vius. Destruïren també els monuments dels sants i la tomba d'Abraham».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris