muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
11°

Els àngels músics de Bellini (1488)

Giovanni Bellini (Venècia, 1430-1516) acaba i signa una de les obres dites d'angeli musicanti més belles de la pintura universal. Es troba a Santa Maria dei frari, a la mateixa ciutat dels canals, i representa una Mare de Déu amb el nin Jesús i dos angelets músics, un amb un llaüt i l'altre amb el que podria ser una xeremia. Giovanni era fill natural d'un altre artista famós, Jacopo Bellini, i fou la gran figura no tan sols d'aquella família d'artistes, de la qual era també parent Mantegna, sinó de tota la pintura veneciana del seu segle. Va rebre influències d'Antonello da Messina i dels flamencs. El 1483 era nomenat pintor oficial de la República.

Però ja que hem tocat el tema, parlem una miqueta més dels típics àngels músics que tant es repeteixen en la pintura religiosa dels segles XV, XVI i XVIII.

Els instruments que des de la Baixa Edat Mitjana feien servir els músics i els documentats aquí, a Mallorca, eren el tamborino, la cornamusa, el llaüt, l'arpa, l'orgue de coll, la doble flauta, la corneta i la xeremia. El que passa és que hem acabat anomenant xeremiers la parella de músics força populars, portant un d'ells el sac de gemecs o cornamusa i l'altre un tamborino. El so tan semblant entre la xeremia, pròpiament dita, i el sac de gemecs, ha fet que es mantingués el mot malgrat els canvis i el pas de les generacions. El sac de gemecs, tot i que fou introduït a les terres meridionals i fins i tot als dominis islàmics, és propi del nord europeu i patrimoni indiscutible d'Escòcia. La xeremia, en canvi, dita també xelamia i xeramella, aeròfon de boca amb tub llarg i que pot acabar en un lleuger pavelló o part cònica més gruixuda, és patrimoni àrab. Podem dir, per tant i per simplificar, que hi ha una xeremia del nord i una altra del sud. El tamborino, per altra banda, ha substituït, probablement, l'alduf, que segons els documents tingué bones arrels a Mallorca i avui ja no el trobam en cap grup folklòric. Es tracta d'un pandero gros, instrument rústic, de percussió, de fusta fina, amb sonalls i cobert amb una pell ben estirada, avui present en tots els basars i indrets animats i festius de la moreria. Adaptat pels jueus medievals, igual que la xeremia, acompanyava els balls d'aquesta ètnia a places i carrers. Xavier Carbonell ens parla d'un àngel que toca la xeremia en el betlem de l'Hospital de la Sang, a Ciutat, i també d'altres petits personatges històrics que han restat en alguns papers com a virtuosos de tal instrument, com el joglar Pedro Sánchez de Boria o el conjunt musical format per uns tals Jacomi, Capeta, Estrumant i Midarch... Johan Boisard Verdelet sembla que fou, igualment, un xeremier molt aplaudit. El 1392 els dietaris municipals de la ciutat de Barcelona deien que «la reina de Sicília s'embarcà amb gran solemnitat, al so de setze instruments, entre trompes, trompetes, zelemies e tabals». La música jueva, popular, diríem de carrer per acompanyar aquells «balls rodons» se servia, doncs, de xeremia i alduf i així ho veim en nombrosos gravats i pintures, antigues i modernes. Però l'expansió islàmica dugué aquest instrument arreu dels seus territoris de conquesta material o espiritual i, fins i tot, l'hem trobat a Benín, a la Nigèria anglòfona, imprescidible a les festes tribals i que rep el nom d'«al-gaita» que és com en castellà (gaita) s'anomena el sac de gemecs. Tanmateix, el diccionari distingeix entre «gaita» i «gaita gallega». De la primera en diu que és una espècie de flauta, i de la segona que es compon d'un cuiro al qual s'ha adherit una flauta i un canó llarg, dit roncador, amb un canut a la part superior del cuiro per tal d'introduir-hi l'aire.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris