algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Felismena o la feminitat àuria (1561)

Ens conta Jorge de Montemayor que «despullant-se, tant elles com Felismena, es banyaren i, pentinaren després els seus formosos cabells i pujaren a la recambra de la sàvia Felícia, on després haver-se vestit les nimfes, vestiren elles mateixes Felismena amb una roba i una túnica de fina grana, recamada amb fil d'or i petites perles i un capotet de pell i mànegues de tela d'argent premsada. Perles més grans, espaiades, hi havien sembrat tant a la túnica com a l'altra roba. I elles, agafant-li els cabells amb una veta vermella, les hi cargolaren sobre el cap, posant-li una còfia de xarxeta d'or molt subtil, i en cada llaç de la xarxa, assentat amb gran artifici, un finíssim robí. En un penjoll de cabells, a cada costat, li posaren una petita joia que duia encastades belles maragdes i safirs d'alt preu. I de cada una d'aquestes peces penjaven tres perles orientals, fetes a manera de glans. Les arracades eren dues navetes de maragdes amb totes les eixàrcies de vidre. Al coll li posaren un collar d'or fi, feta a manera de serp enrodillada que tenia a la boca una àguila i de les urpes d'aquesta un robí gran, de preu infinit...».

Aquesta descripció, pàgina de novel·la pastoral, tan de moda en el segle XVI, competint amb la novel·la cavalleresca, ens pot fer pensar en un relat de fades i éssers propis d'un món màgic infantil. De fet, Jorge de Montemayor, portuguès que residia a València, aconseguí amb la seva novel·la La Diana (publicada en aquesta data), un prototipus de gènere. Però no ens enganyem. Tot i conèixer de primera mà l'art de l'argenteria i joieria de l'època, el famós escriptor parlava, sota la desfressa de la seva potència imaginativa, d'un àmbit real. Ho feia amb una veu crítica que es pogués trobar a salvament de qualsevol represàlia. Criticava, punt per punt, la societat cortesana. Ara, des de la perspectiva històrica, sabem que ens parlava del duc d'Alba (Sireno), de Maria d'Aragó (Diana), de Felip III i de la seva esposa Margarida i l'escandalós estat de les riqueses, dels favors i de la sang. La crítica de Montemayor és, com l'orfebreria de l'època, subtil i refinada. Però això, tal volta, perquè el portuguès tingué un bon mestre, León Hebreo. Podríem fer un incís, aquí, per a reafirmar que els artesans de l'or i l'argent, en el Regne de Mallorca, gaudien ja aleshores d'un elevat prestigi arreu de l'Imperi Hispànic. Són ben nombrosos els descendents de jueus conversos que des del segle XV a XVII es dedicaven a tal ofici. Només per dir-ne alguns, aquells que tenien botiga i obrador en aquest carrer de l'Argenteria i carreró dels Platers: Daniel Umbert, Joan Desgrau, Gabriel Barceló, Rafel Boga, Joan Porcell, Nicolàs Pellicer, Pau Bonnín, Joanot Sureda, Miquel Pinya, Agustí Xim Cortès «Vila», Rafel Ventura Cortès «Bossa», Lluís Coll, Gaspar Brondo...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris