Es dictaminava per a «la nau que navega en terra de sarraïns» que el patró que durant la seva estada en el lloc de destí o de la navigació en rumb a terra de moros, li sobrevingués la dissort de perdre el navili a causa de tempesta o d'atac piràtic, no estarà obligat a indemnitzar els mariners, excepte que la desgràcia li succeís allà on carregava, doncs en tal cas els pagarà els sous debuts i en altres mots, «si donchs ell no el perdia, nau o leny, al loc on ell hagués tot son nolit; que si ell ha tot son nolit, ell es tengut de dar tot son loguer».

Amb tots aquests entrebancs i els nombrosos problemes judicials que sorgien a territori musulmà, la presència entre els tripulants d'un «enaciat» era la més eficaç gestió. I què era un «enaciat»? És el nom que es donava, quan coexistien entre nosaltres, les poblacions cristiana i morisca, als individus que servien de mitjà de comunicació entre les gents d'ambdues religions, parlant els dos idiomes o servint o comerciant a un bàndol o l'altre, indiferentment. Autèntics intérprets, per tant, medievals o renaixentistes... que salvaven el patró o els mariners, trobant-se pel nord d'Àfrica, de molts perills, ja que la clarícia en parlar evita males interpretacions i enfrontaments. És clar que hi havia també moriscs que gairebé no parlaven català, essent la majoria d'ells captius, amb llinatges com «mudejar» o «moriscado».

Foren objecte de judicis inquisitorials, entre molts altres, Antoni Berdeguer (1673), que procedia de la contrada oranesa; Antoni Plàcid, natural de Cherchel a Berberia; Antoni Josep, de Bugia; Pere Fontanils, d'Alger; Pere Ferrer, Alí, d'Oliva, a València...

Ramon Llull, Anselm Turmeda, els monjos trinitaris i mercedaris, els frares de la missió... tots eren ben conscients del que significava conèixer la llengua àrab des de qualsevol perspectiva. Es vivia a cavall entre la Provença i el nord d'Àfrica, amb tots els riscs i avantatges que això comportava. De la mateixa manera que funcionava aquí un Consolat de Mar (1283), amb el seu tribunal de cònsols, jutges d'apel·lacions i una normativa dividida en Costums de la Mar, establiments de fet i usatges de la mar, on restava ben clar que «les sentencies, que per los dits consols e jutge son donades e se donen per les costumes scrites de la mar», hi havia també als països islàmics, de Turquia a Mauritània, un embull de lleis, tribunals, inspeccions... que l'enaciat, al servei dels cristians o sota contracte en el camp dels moros havia d'esbrinar.

Personatges històrics oblidats que bé mereixerien un estudi profund en una mena de reconeixement ben merescut.