algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

L'aventura dels enaciats (1296)

Es dictaminava per a «la nau que navega en terra de sarraïns» que el patró que durant la seva estada en el lloc de destí o de la navigació en rumb a terra de moros, li sobrevingués la dissort de perdre el navili a causa de tempesta o d'atac piràtic, no estarà obligat a indemnitzar els mariners, excepte que la desgràcia li succeís allà on carregava, doncs en tal cas els pagarà els sous debuts i en altres mots, «si donchs ell no el perdia, nau o leny, al loc on ell hagués tot son nolit; que si ell ha tot son nolit, ell es tengut de dar tot son loguer».

Amb tots aquests entrebancs i els nombrosos problemes judicials que sorgien a territori musulmà, la presència entre els tripulants d'un «enaciat» era la més eficaç gestió. I què era un «enaciat»? És el nom que es donava, quan coexistien entre nosaltres, les poblacions cristiana i morisca, als individus que servien de mitjà de comunicació entre les gents d'ambdues religions, parlant els dos idiomes o servint o comerciant a un bàndol o l'altre, indiferentment. Autèntics intérprets, per tant, medievals o renaixentistes... que salvaven el patró o els mariners, trobant-se pel nord d'Àfrica, de molts perills, ja que la clarícia en parlar evita males interpretacions i enfrontaments. És clar que hi havia també moriscs que gairebé no parlaven català, essent la majoria d'ells captius, amb llinatges com «mudejar» o «moriscado».

Foren objecte de judicis inquisitorials, entre molts altres, Antoni Berdeguer (1673), que procedia de la contrada oranesa; Antoni Plàcid, natural de Cherchel a Berberia; Antoni Josep, de Bugia; Pere Fontanils, d'Alger; Pere Ferrer, Alí, d'Oliva, a València...

Ramon Llull, Anselm Turmeda, els monjos trinitaris i mercedaris, els frares de la missió... tots eren ben conscients del que significava conèixer la llengua àrab des de qualsevol perspectiva. Es vivia a cavall entre la Provença i el nord d'Àfrica, amb tots els riscs i avantatges que això comportava. De la mateixa manera que funcionava aquí un Consolat de Mar (1283), amb el seu tribunal de cònsols, jutges d'apel·lacions i una normativa dividida en Costums de la Mar, establiments de fet i usatges de la mar, on restava ben clar que «les sentencies, que per los dits consols e jutge son donades e se donen per les costumes scrites de la mar», hi havia també als països islàmics, de Turquia a Mauritània, un embull de lleis, tribunals, inspeccions... que l'enaciat, al servei dels cristians o sota contracte en el camp dels moros havia d'esbrinar.

Personatges històrics oblidats que bé mereixerien un estudi profund en una mena de reconeixement ben merescut.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris