algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
20°

Un reporter a L'Escorial (1567)

El meu sogre, holandès, deia sempre que estava demostrat que el monestir de San Lorenzo del Escorial s'havia fet amb or de Flandres més que amb l'or d'Amèrica. I jo li deia que també els tres ors de Mallorca i altres regnes foren delmats per a la capriciosa construcció imperial, un edifici gegantí que era en aquestes dates encarregat al cantàbric Juan de Herrera, «hombre de cartabón y plomada», potser de la mateixa família que aquell altre arquitecte i artista, del mateix llinatge, que treballà a Mallorca. Realment hom es queda astorat en veure les proporcions d'aquest monstre arquitectònic. Havien passat tres anys des de l'inici de la construcció sense gaires avanços quan Herrera en prengué la direcció i decidí, d'acord amb el monarca, elevar considerablement l'altura del monestir i del projecte de l'església central.

Comptà amb l'activa col·laboració del monjo-mestre d'obres fra Antonio de Villacastín. L'estil herrerià es caracteritza per la seva extraordinària severitat. Desapareix tota ornamentació dels grans paraments i l'ordre dòric només s'endevina en els enquadraments i les portades. Així, aquella obra tan agosarada, feta amb vint anys, donà a les terres mig desèrtiques del Escorial l'aparença d'un gran buc d'abelles a nivell humà, com diu Rumeu de Armas.

Fra José de Sigüenza, a la seva obra Història de l'Ordre de Sant Jeroni, un ordre, per cert, molt arrelat a Mallorca, explica com es feien els treballs d'aquell grandiós edifici:

«Hi havia només en la construcció de l'església una vintena de grues de dues rodes, unes altes i altres baixes i altres sobre aquestes, més altes, i a damunt, teulats i bastiments que pujaven al cel; aquests donaven veus a aquells, els de baix cridaven els de dalt, els d'enmig, els uns als altres; de dia, de nit, el capvespre, el matí, no se sentia altra cosa que estira, amolla, puja, baixa, torna, atura, mou... bullia tot i anava creixent, augment espantós; semblava que aquella gent estava treballant no només per a guanyar-se el menjar, sinó per donar cim i perfecció al que tenien entre les mans en una admirable entesa d'obstinació i tenacitat, volent cadascú anar el primer, i juntament amb això ajudar l'altre. Fora d'aquest impressionant nombre de grues que treballaven en l'obra de l'església i les seves torres, hi havia altres diferents partides: a l'habitatge de palau, casa reial i de les dames i cavallers, altres dues grues; en el pòrtic principal quatre, i encara sis més i en el passadís de la infermeria una... A totes elles es proveïa amb abundància i amb puntualitat els materials necessaris, peonatge, carreteria, pedra, calç, aigua, fusta. Era admirable veure aquells nombrosos serradors i fusters de tantes castes i diferències d'obres, unes gruixudes com bastiments, grues, cabrelles, agulles i altres enginys i vasos, tissores i fustam de teulades, altres de portes i finestres, i altres més prims, i magres mans per a caixons i cadires i prestatges i tot allò que correspon a l'obra d'ensamblar, de manera que hom juraria que s'està fent una ciutat tota de fusta. I aquell que consideràs els fornals i el ferro que es feia servir i es llavorava, havia de pensar, quasi per força, que era per fer algun castell o alcàsser de pur ferro, i el mateix podien afirmar els que pesaven el plom i altres metalls, com bronze, estany i coure».

Periodisme del segle XVI.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris