algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

La guerra Massini-Gayarre (1882)

Comença en el Teatre Reial, a Madrid, l'estupidesa d'una guerra de senyorets aristòcrates i burgesos. «Massinistas» i «gayarristas», és a dir, seguidors dels cantants Gayarre, espanyol, i Massini, italià, potser, com diu Federico Bravo, influïts per l'ambient dels toros, aleshores dividit per «frascuelistas» i «lagartijistas», això és, dels torejadors de l'època Frascuelo i Lagartijo. Així, els fanàtics de cada banda, en el pati de butaques i les llotges, semblen una festa taurina plena de passions bordes. Quan canta Massini, els «gayarristas», criden, insulten i protesten. El mateix li passa a Gayarre, amb els seus contraris. Això destrossa els espectacles i no poques vegades, els responsables de l'edifici, es veuen obligats a baixar el teló i demanar l'ajut dels guàrdies municipals. Una nit d'aquell any, tal dia com avui, els «gayarristas», més exaltats que mai, fora de control, impedeixen actuar Massini. Hi ha crits, xiulos, ofenses, cops amb les sabates a terra, butaques trencades... Tremolós, el director del teatre, surt a l'escenari i diu:

-Respectable públic: el senyor Massini no pot cantar perquè amb tota aquesta violència s'ha posat molt malalt...

Els amics de la brega i la bauxa criden aleshores:

-Que surti! Que surti a morir-se sobre l'escenari!

I comenta Bravo: «Són els mateixos senyorets amb capell de trona i inútil vida, molt bona societat, que es diverteixen llançant una pobra prostituta a les aigües gelades d'una font pública, la matinada, quan retornen de l'aristocràtica bauxa...».

Tanmateix, pel que fa als toros, una figura estimada de tots desplaça Lagartijo i Frascuelo. És Lluís Mazantini, un «matador» capaç de parlar en públic, de comportar-se educadament, de tractar les senyores amb molta cortesia, de vestir sempre a la darrera moda europea, un home de gran estatura, estirat, que imposa respecte a una majoria de seguidors i uns pocs detractors. Se li fa un homenatge abans que marxi cap a Cuba i diu: «Els torejadors poden i han d'esser homes com els altres, i no necessiten esser flamencs, ni viure bauxes, ni fer escàndols».

El seu discurs despertava encara més simpaties. I de fet, Mazzantini era el torejador que més doblers guanyava. Havia pres part, des de la seva alternativa, en mil vint-i-dos espectacles i havia estoquejat dos mil set-cents sis bous. Mai cap torejador havia cobrat com ell sis mil pessetes, en aquell temps una gran fortuna.

En deixar els toros, es dedicà a la política. Fou diputat provincial i governador civil a diferents províncies. Fins i tot queia molt bé a la reina, Maria Cristina, encara que aquesta proposava, sense aconseguir-ho, festes de toros sense sang.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris