muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
17°

Isak Dinesen i «Ehrengard» (1962)

Es publica el llibre d'Isak Dineken Ehrengard, però pòstumament, el mateix any de la mort de la seva autora. Es tracta d'una narració ben original i curiosa que aparegué primer en anglès i un any després en danès. I ella ens diu que «on la narradora és lleial, eterna i insubornablement lleial a la història, allà, al final, parlarà el silenci. On la història ha estat traïda, el silenci és només el buit. Per a nosaltres, els fidels, en haver dit la nostra darrera paraula, sentirem la veu del silenci. Qui aleshores conta millors contes que qualsevol de nosaltres? El silenci. I on llegeig hom contes més profunds que en la pàgina més perfectament impresa del més preciós llibre? A la pàgina en blanc. Quan una règia i brava ploma, en el seu moment de major inspiració, hagi posat per escrit el seu conte amb la tinta més rara de totes. On, aleshores, hom pot llegir un conte encara més profund, més dolç, més alegre i més cruel que aquest? En la pàgina en blanc».

I és que Isak Dinesen no fou home sinó dona, en realitat, la baronessa Karen Blixen (1885-1962), per tant, de família aristocràtica danesa, després de casar-se amb un cosí seu. Ambdós emigraren a Kenya per establir-hi una hisenda cafetera, on Karen hagué de restar després del seu divorci. Abandonà Àfrica el 1931 i des de llavors es dedicà a l'escriptura en danès i anglès. Autora de Lluny d'Àfrica (Memòries d'Àfrica, en el cinema), aconseguia com tants altres artistes i escriptors la fama universal després de morta. Ha dit Julián Marías que Dinesen «parlava com la pluja i narrava com Sherezade». Així, en l'argument d'Ehrengard, un jove príncep, Lothar, rep una educació fora de la maldat i vulgaritat del món, com una criatura de Rousseau. El perill d'extinció de la monarquia era un fet i això preocupava molt la mare de l'hereu de la Corona, ja que per a Lothar la idea del matrimoni li era tan llunyana com la idea de la mort. A la cort de Leuchtenstein Lothar, conduït pel conseller Cazotte, home sense por ni vergonya, s'enamora de la princesa Ludmilla. Es demana oficialment la mà de la princesa i el matrimoni es formalitza. Només quelcom no sembla estar ben fermat en aquest afer que assegura la successió reial: Ludmilla està embarassada i ha de tenir l'hereu dos mesos abans del que la llei i la decència de l'època permeten. Cazotte vol salvar la situació. Els prínceps viuran aïllats, en un castell, tot el temps necessari, amb un seguici reduït i d'alta confiança.

Tanmateix la dama d'honor de la princesa, la bella Ehrengard, complicarà les coses.

Jo diria que els contes de Dinesen són extremadament reflexius, una reflexió intel·ligent i quasi clarivident. La vella baronessa, consumida per la sífilis, de rostre cadavèric en els seus darrers anys, que segons ella tenia «tres mil anys perquè havia sopat amb Sòcrates», anava, definitivament, cap a la pàgina blanca de la vida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris