muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

Julián Sáchez, «El Charro» (1809)

Julián Sánchez, més conegut com El Charro, popularitza la trista expressió «degollar enemics», consigna contra les tropes napoleòniques que ocupen la Península ibèrica. Tanmateix, tals mots signifiquen igualment, en el parlar d'aquells dies, vèncer l'enemic en un assalt cos a cos, com pugui ser a cops d'espasa o a la baioneta. Explica un cronista que en els «parts i informes que escrivien en aquella guerra els combatents, empraven amb molta freqüència aquesta expressió». «Han estat degollats els enemics», que sembla dir que eren eliminats els contraris amb actes d'extrema crueldat i sang freda, sempre innecessaris. Per això, quan el cap d'una tropa deia «A degüello», volia dir atac cos a cos o a curta distància i el toc de la trompeta per tal que els soldats atacassin a la baioneta o carregàs la cavalleria es deia «toque a degüello». Després de la batalla de Tamames, el 18 d'octubre, el Duc del Parque, cap de l'Exèrcit occidental, rebia un escrit del personatge que tractam en aquest article. Aleshores, l'exèrcit de l'Esquerra s'apropava al del general francès Marchand, que havia ocupat Salamanca. Els francesos cobrien el seu desplegament amb tota una xarxa d'avançades i Julián Sánchez, el Charro, envià un escrit al seu general amb aquests mots:

«Garci-Rey, 17 de setembre. Assabentat dels excessos que els enemics han comès a Rodas Viejas, vaig comissionar per defensar aquest punt l'alferes Josep Moll, i jo, amb cinquanta homes vaig seguir setanta enemics, dels quals foren degollats cinquanta-quatre; per part meva només he perdut un cavall i un llacer ferit».

En aquesta acció diürna, el Charro col·locà un destacament desmuntat, ocult en el terreny, sobre la ruta que seguien les tropes imperials, per tal de sorprendre'ls amb el foc de les seves terceroles, moment aprofitat pel Charro per carregar sobre l'enemic amb els cinquanta llancers que l'acompanyaven. Fou, plenament, una gran sorpresa per als seus contraris. Tres detalls són de notar en la seva comunicació: el seu sentit natural de l'estratègia bèl·lica, el seu amor pels cavalls i la cura que tenia amb els seus homes ferits. Després, arribà una segona nota i el Duc del Parque la llegí als seus oficials: «En aquest mateix moment m'informen que don Julián Sánchez en el camí de Villalba a San Muñoz ha degollat una avançada francesa de vint-i-quatre homes...».

Efectivament, aquesta avançada fou sorpresa de nit, arribant els llancers, amb gran prudència, desmuntats, i encara que foren emprades armes de foc, l'acció principal fou coberta per arma blanca...

Les armes de foc eren, com hem vist, principalment, les «terceroles», això és, un mot de l'italià «terzeruolo», per significar la carrabina curta emprada pels soldats de cavalleria. L'altra arma més freqüent en aquells dies, entre els guerrillers, era el «trabuc», escopeta curta de major calibre que l'ordinària. I d'entre aquests, més popular encara, el «trabuco naranjero», així dit per la seva boca acampanada. Per altra banda, la paraula «charro» serveix des de molt antic per indicar un pagès o camparol de Salamanca, una paraula que per extensió passà a Mèxic i vol dir el mateix que Campirano, això és, l'home que va a cavall. La «charra», per altra banda, és un capell baix i d'ala ampla, amb més o menys «charros», és a dir, ornaments. Bé, la qüestió és que en un altre document, el Duc del Parque, en aquesta data de tal dia com avui, no dubtava a afirmar: «Julián Sánchez, més conegut com El Charro, és el millor home que tinc i el que ha degollat més francesos. Un com ell val per dues dotzenes».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris