cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
22°

Stahl i el dia dels morts (1928)

Paul-Jules Stahl ens convidava, en aquestes dates, a observar la venda de les floristes, les anades i vengudes de la gent al cementeri, els monuments als morts, les tombes dels pobres i dels rics (malgrat que la mort ens iguali a tots), les tombes netes i ben ornades i aquelles que ja es troben en situació d'abandonament. L'escriptor ens conta una anècdota entorn a la tomba d'un ferrer: Petrus Blum: «Jo visitava un dia el cementeri d'una petita ciutat a Alemanya. Després d'haver vist la vila viva, vaig voler veure la vila morta. El petit cementeri era net i ben conservat, que la gent visitava sovint. Amb excepció d'alguns monuments, tot era amable i consolador. Cada habitant hi tenia el seu jardí ben acurat i ben florit. Entre els nombrosos epitafis que vaig llegir sobre les tombes, testimonis de vegades ingenu i de vegades emocionant del record dels vius, em vaig aturar davant el que deia: 'Aquell que aquí dorm, Petrus Blum el Ferrer, treballà força mentre restava dempeus. Deixà com herència als seus fills una meravella de qui tenir cura i el seu exemple que hem de seguir. La mare està tranquil·la, puix els fills segueixen l'exemple del pare'. Aquesta inscripció havia estat signada pels dos hereus, Fritz i Rodolf Blum, ferrers com son pare; una creu de ferro, de bon estil, un poc rústica, obra dels seus fills, encimalava la pedra tumular sobre la qual hi havia gravades aquelles paraules. Aquesta creu i la pedra componien tot el monument; però entorn d'aquest, unes reixes de ferro batut i afaiçonat per les mateixes mans, un sembradet brodat de rosers, tots en flor, i tan ben conreat que, tot i que es tractava d'aquell indret, era el petit jardí com una festa per als ulls. Jo vaig pensar, a la vista de l'extremada frescor d'aquella bell recinte, que Petrus Blum havia mort feia poc. Anava ben errat: tot cercant la data vaig comprovar que la mort del ferrer es remuntava a catorze anys. «Petrus Blum té fills fidels -em vaig dir- l'ànima del vell que dorm aquí baix deu estar ben content dels seus infants».

Jo anava a seguir el meu camí, quan vaig veure dins un d'aquells petits rosers, no sabia quina cosa lluent i roja que no podia ser una flor... Em vaig ajupir per tal de veure què era. Amb una certa sorpresa vaig descobrir que el petit objecte vermell que havia atret la meva vista era una pepa petita, grossa com la mà d'una criatura, bellament vestida de Bernesa, i asseguda en una cadireta de fusta. Una llàgrima em vingué als ulls al mateix temps que un somrís. «És segurament una de les nines de Fritz o Rodolf que ha oblidat la seva pepa en una de les visites a l'avi», vaig dir al jardiner que em feia de guia pel cementeri.

-Oblidada? Oh! No! -em respongué- la pepa està fermada amb una veta i no se'n pot anar...

-I no és ben còmic, això, una pepa en un lloc com aquest?

-Figurau-vos el que passà, avui matí fa vuit dies, l'aniversari de la festa del vell difunt; tota la família havia vingut per fer-li festa, i heus aquí que la més petita de les filles de Rodolf, la Lina, que no és més alta que el meu genoll, però molt espavilada, va dir a sa mare: 'Ja que jo no duc cap ram de flors, donaré la meva pepa al padrí, perquè jugui i s'ho passi bé'. I sa mare la deixà fer el que volia».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris