algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Els rosaris de Tots Sants (608)

Aquesta festa, dita de Tots Sants, té el seu origen en la feta de quan el papa Bonifaci IV dedicà a la Verge Maria i a tots els Sants el Panteó, que era el temple dedicat a tots els déus dels romans. L'edifici li fou entregat per l'emperador Foques. Bonifaci IV era benedictí i governà l'Església del 608 al 615.

Amb aquesta celebració i des d'aquell temps, l'Església volgué honrar tots els benaventurats del Cel. Es també costum antiga que totes les famílies catòliques resin aquesta nit de Tots Sants les tres parts del Rosari en sufragi dels seus difunts i per atreure, mitjançant pregària i en nit tan assenyalada, les ànimes dels familiars que puguin trobar-se en el Purgatori. Definit com l'enfilall de bolletes, separades de deu en deu per altres més gruixudes, el rosari, commemora, doncs, els quinze misteris de la Verge Maria. Són moltes les expressions populars que giren en torn del tema i com que el rosari també era resat, a cel obert, en el decurs d'una processó, és dita famosa castellana: «Acabar una cosa como el rosario de la Aurora» (en mallorquí, acabar com sa processó de sa moixeta) i a Mèxic «Acabar una cosa como el rosario de Amozoc», és a dir, a cops de puny. Costum, essencialment barroca, és en aquesta terra nostra i per art dels rebosters i confiters, regalar als infants, per aquestes festes, Tots Sants i Els Morts, rosaris de llaminadora. La patena, decorada amb una estampeta religiosa, es fa de carabassat, que simula l'or vell. I les bolletes de les avemaries de panellet. Les altres, separadores i amb paper d'altre color, de xocolata, confit o altre dolç adient.

Sembla que foren els pastissers del barroc, segle XVIII, que posaren de moda a Mallorca aquesta forma infantil de celebrar la festa, sens dubte per endolcir-la, puix que causava un cert espant i malgust a les criatures. La lliçó que el rosari era el mitjà per atreure ànimes del Purgatori i enviar-les a la Glòria celestial era ben recollida per les ments més tendres. Es tractava de pedagogia popular i alhora, eclesiàstica.

I com que no es pot explicar la nostra cultura occidental sense la presència del cristianisme, és encara avui ben important conèixer la matèria que porta per nom «Història de les Religions».

Val dir aquí, com anècdota, que un lletraferit ateu, molt conegut, convidava el seu nin petit a entrar a la «casa dels bruixots» i la casa dels bruixots, era per ell, qualsevol església. Un dia que anaven d'excursió pujaren a un monestir de la muntanya i hi havia una pintura que representava les ànimes del Purgatori. Es veien tota una colla de dissortats dins una caldera, envoltats de foc, i la Mare de Déu que acudia, des d'uns núvols, a treure'ls del suplici. Havent demanat l'infant de menys de sis anys què era aquella cosa, son pare li explicà que en aquelles calderes, els bruixots de les esglésies hi bullien els nins que robaven als seus pares. Ni el diable inventaria un joc pedagògic tan acurat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris