nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Nicolau, home-peix (1608)

La llegenda del «peje Nicolao» apareix en el recull de rondalles mallorquines de mossèn Alcover, per la qual cosa un podria pensar que es tracta d'una tradició purament balear. Però no és així. És un mite universal. I en tenim precedents en lletra impresa. El 1608, en aquest dia, és publicat a Barcelona, en la impremta de Sebastià de Cormellàs, sota un títol llarguíssim: «Relación de cómo el peje Nicolao se ha aparecido de nuevo en el mar y habló con muchos marineros en diferentes partes y de las grandes maravillas que les contó de secretos importantes a la navegación». I llavors, al peu d'un dibuix, s'hi afegia: «Este peje Nicolao es medio hombre y medio pescado cuya figura es ésta que va aquí retratada».

I això no era tot per al lector. Se li oferia encara quelcom més sensacionalista i miraculós: «Lleva en fin una famosa receta para volverse las viejas mozas haciendo lo que en ella está contenido». El fet és que aquesta faula estava lligada, també, al llenguatge popular, puix que es deia, en llengua castellana del segle XV III, «nadar como el peje Nicolao» i Cervantes en recollí, igualment, la seva dosi en les converses del seu Quixot, quan aquell boig gloriós, tot explicant les virtuts que havia de tenir un cavaller, deia textualment que «descendiendo a otras menudencias digo que ha de saber nadar como dicen que nadaba el peje Nicolás o Nicolao». No manca qui assegura que aquest «peje» Nicolao fou un personatge real, natural de Sicília, que visqué en el segle XV i que consagrà la seva història d'home-peix nedant de la seva illa al Continent. Els literats que es feren ressò de la llegenda foren nombrosos, com és el cas de Pedro Mejía, escriptor de Sevilla, autor d'una miscelània famosa, la «Silva de varia lección» (1542) on feia referència al mite, i de «Coloquios y Diálogos» (1502-1552).

També aquest Nicolao cridà l'atenció de l'erudit Fra Benito Jerónimo Feijoo (1675-1764), benedictí gallec, autor d'un «Teatre Crític Universal», que en el Discurs VIII d'aquesta obra en fa àmplia referència. I entre d'altres detalls, diu que «així vivia aquest tracional amfibi fins que la seva dissort el féu víctima de Neptú, a qui adorava. El rei Frederic de Nàpols i Sicília, volent posar a prova la notable i estranya destresa de Nicolao, o per una curiositat de saber com era el fons de la mar, en el lloc on hi ha aquell violentíssim engolidor de les aigües, a qui l'antigor anomenà Charibdis, situat prop del Cap de Far, el manà baixàs a aquella cavernosa profunditat. Posant Nicolao excuses, sabent molt bé les dificultats del que li ordenaven executar, puix que en coneixia el monstruós risc, llençà el rei en aquell indret una copa d'or, dient-li que era seva si la sabia treure d'aquell abisme.

La cobdícia despertà l'audàcia. Es capbussà Nicolao en aquella horrorosa profunditat, d'on després de passats tres quarts d'hora, que tot aquest temps era necessari per cercar la copa en el marítim laberint, sortí cap amunt amb ella. Informà el monarca de com eren aquelles cavernes submarines i els monstres que hi habitaven, exagerant sens dubte la veritat, sabent que cap altre testimoni de tot allò podia existir. Però volgué el Rei una relació encara més detallada... Llançà una segona copa d'or a l'aigua, i també, una bossa plena de monedes del mateix metall...».

Es llençà altre cop Nicolao a l'aigua per recobrar la copa i els doblers, però les seves ànsies de riquesa, aquesta vegada, li resultaren fatals.

I ja no el veren més, ni mort, ni viu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris