algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Dones que fumen (1947)

Aquest és el títol d'un llibre de narracions de l'amic i llorejat escriptor de nissaga sollerica Valentí Puig. Però en aquest article no ens referim a tal article sinó a uns comentaris que tal dia com avui apareixien en un noticiari de la prestiosa Editorial Molino, de Barcelona, en un volum de la «Biblioteca Oro». En aquells dies de «cartilla de racionament» fumar no era tan fàcil. El bloqueig internacional aconseguia que el monopoli estatal del tabac mancàs de totes les existències necessàries per a la població fumadora, quasi tota masculina. El text era el següent:

«Data de molts anys el costum de fumar en les dones i no precisament delicades cigarretes rosses -costum relativament modern estès d'una forma prodigiosa pel cinema- sinó que, les dones, des de temps immemorials, fumaven en pipa. Aquest vici té arrels tan fondes que no es pot concretar de quina època prové. La pipa és un objecte antiquíssim. Així doncs, el costum de fumar es troba principalment estès entre les dones d'Amèrica i d'Orient. Les dames turques fumen en les seves pipes de graciosa forma. Les geishes japoneses utilitzen llargues pipes estilitzades que combinen l'ivori i els metalls preciosos. Les camperoles normandes entretenen els seus moments d'esplai fumant clàssiques pipes, igual que les irlandeses, les quals fan servir pipes molt rústiques, que nosaltres consideraríem poc femenines. A les costes d'Irlanda i d'Anglaterra, el més freqüent és veure les velles amb la pipa penjant seguit, seguit, de la boca. Les dones esquimals tenen la pipa per un objecte preciós, el qual fogonet, fumejant sota el seu nas, suposa un veritable regal per a combatre l'horrible fred que regna dins del cercle Àrtic. A Espanya, -menys estès, l'ús de la pipa- en algunes regions, destacant-se Astúries i Galícia, hi ha profusió de dones humils que fumen. Utilitzen un tabac fort que regularment piquen i preparen elles mateixes. És rar l'ús de la pipa, puix que generalment el tabac és lligat en fulles de blat de moro».

Però allà on el tabac tingué profundes arrels fou en els ritus amerindis i no manquen gravats dels segles XV, XVI i XVII que mostren tals costums als europeus. En un d'aquests dibuixos, per exemple, hi podem veure unes índies andines que xuclen tabac, una per la boca i l'altra pel nas, mitjançant una pipeta. En un altre gravat, un xaman o bruixot d'una tribu del Carib fa servir el fum de tabac en una cerimònia religiosa. Tanmateix, val a dir que no tots els tabacs, ja que tant a Orient com Occident es fumava des de temps molt antics, eren de la mateixa casta, essent el més freqüent eNicotiana tabacum, però també eNicotiana rustica, eNicotiana repanda, eNicotiana bigelovi, eNicotiana trigo nophylla i eNicotiana glauca. Segons un conegut sociòleg, «el fumador es sent atret inconscientment pel foc que, portat entre els seus dits en la punta del cigar o de la cigarreta, simbolitza el desig ocult de transcendència cap a una realitat superior que nia en el fons de l'individu...»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris