algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

L'estudiant caigut (1952)

L'agència periodística «Cifra» conta amb tot detall com s'han desenvolupat les celebracions del «Día del Estudiante Caído», una efemèrides «institucional» que s'inscriu, definitivament, en el calendari del règim franquista. Es tracta de commemorar, en aquest cas, el 18 aniversari de la mort de Matías Montero...

«A totes les Universitats i centres d'ensenyament de províncies se celebraren actes commemoratius de l'assassinat de Matías Montero, figura en la qual s'ha simbolitzat el sacrifici de tots els estudiants caiguts per Déu i per Espanya. A la Universitat de Barcelona, prop de l'entrada del Paranimf, es descobrí una làpida de marbre en record dels professors i estudiants caiguts, i al davant d'aquesta es resà un responso i hi dipositaren una corona de llorer...»

Qui era Matías Montero?
Es tractava d'un jove activista de Falange que en el decurs d'un tiroteig amb altres estudiants d'esquerres fou abatut en el carrer madrileny de Víctor Pradera, el 1934. Mirat com a màrtir de la causa des del primer moment, no fou oblidat durant la guerra civil i se'n va fer un símbol en la postguerra. La premsa parlava de solemnes homenatges, aquella mateixa data, a Tarragona, Saragossa, Sevilla i Pamplona...

«En els locals del 'Sindicato Español Universitario' de Pamplona s'imposà la Creu d'Isabel La Catòlica al vicecònsol de l'Argentina en aquella ciutat, senyor Rodríguez Soto, el qual es referí en el seu discurs d'agraïment al valor de la sang espanyola ofren-dada pels estudiants caiguts...».

A Madrid hi va haver funcions religioses i molts actes commemoratius, entre d'ells, una conferència del catedràtic Francisco Javier Conde, pronunciada sota el títol «El Estado absoluto y la experiencia de la revolución». No fou menys aplaudit el discurs del rector de la Universitat, senyor Laín Entralgo, que parlà «sobre l'heroisme, en el qual partint de la idea de l'home, parlà de l'exposició voluntària de la seva pròpia existència. Destacà que tota norma de vida exigeix una acció original valuosa, i animà els estudiants d'avui a seguir aquells que com Matías Montero, els precediren en l'entrega, amb l'esperit disposat per a l'acció heroica.

«Era el llenguatge barroc de tots els corrents del feixisme. Supòs que cal haver viscut aquells temps per a comprendre del tot aquella explosió de totalitarisme popular. Adjectius que volien esser grandiosos en eloqüència, lèxic floral que amuntegava al·legories i símbols, que amb la seva artificiositat entusiasmava com una droga i acabava per identificar, d'una manera o altra, Déu i Estat. Aquells estudiants falangistes es definien a si mateixos com una mena de «monjos-guerrers», missatgers del Nou Ordre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris