nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Rouget de Lisle i la Marsellesa (1792)

Era un hivern molt fred, conglaçat, a Estrasburg. Hi havia, a més d'això, molta fam. Un jove oficial, Rouget composava els primers mots del que seria l'himne nacional francès. En realitat es tractava de crear una marxa per a l'exèrcit del Rhin. Rouget de Lisle era un oficial d'enginyers, i l'himne va prendre el nom de «Marsellesa» perquè els primers que el donaren a conèixer a París foren els federats marsellesos. El llinatge original del seu autor és «De l'Isle» (De l'Illa) que a París transformaren en Lisle. Lamartine conta, en un capítol de la seva «Histoire des Girondins» com va esser allò, estant Rouget allotjat a casa de Dietrich, el batle d'Estrasburg, que per causa de la guerra havia vist com la seva riquesa domèstica minvava molt...

«La seva taula frugal era hospitalària per a Roget de Lisle. El jove oficial s'hi asseia el vespre i el migdia, com un fill més de la casa. Un dia no hi va haver més que pa de munició i algunes trinxes de pernil fumat. Aleshores, Dietrich mirà Lisle amb una trista serenitat i li va dir: L'abundància manca en els nostres àpats; però això no importa, si l'entusiasme no manca a les nostres festes cíviques, i el coratge en el cor dels nostres soldats. Encara tinc una ampolla de vi del Rhin en el meu celler. Que la portin i beurem per a la llibertat i la pàtria. Estrasburg ha de tenir prest una cerimònia patriòtica; és precís que vostè, Lisle, pugui treure d'aquestes darreres gotes un d'aquests himnes que porten a l'ànima del poble tota l'embriaguesa d'on ha sortit».

Així va esser. Les serventes portaren el vi, ompliren els tassons de Dietrich i Lisle. Begueren fins que no en restà gota. Encara que s'havia fet de matinada i l'aire era molt gelat, Lisle somniava aquell himne. Pujà a la seva cambra i cercà sobre el teclat més inspiració. Primer havia de composar la música i després, els mots, però una i altra cosa li formaven barreja, alhora, en el seu cap. Caigué adormit un cop tingué la feina feta. Ben de matí, amb la seva creació a les mans, va córrer a veure Dietrich. Trobà el batle en el seu hortet, que tenia cura d'una parada de lletugues. Entusiasmats, anaren a despertar «madame» la batlessa que encara dormia. Després, fent córrer la veu, aconseguiren que acudissin a la casa nombrosos amics. Rouget cantà el seu himne i com diu Lamartine: «A la primera estrofa, els rostres esdevingueren amb gran palidesa; a la segona, brollaren les llàgrimes; a les darreres, el deliri de l'entusiasme esclatà...»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris