algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Somerset Maugham i un Crist de la Sang (1899)

El gran escriptor britànic William Somerset Maugham (1874-1965), metge, que deixà la medicina el 1902 per dedicar-se plenament a la literatura, no veuria publicades, tres anys després, en aquestes dates nadalenques i de la mà de Craig V. Showalter, «Sevente en Lost Stories», és a dir, disset novel·les curtes, escrites entre 1898 i 1908, que ell rebutjava per esser obres de jovenesa, considerades quasi perdudes, i que són una interessantíssima troballa que no desmereix de cap manera amb la resta de la seva obra major, Supèrbia (1919), El vel pintat (1925), L'agent secret (1928), Catalina (1948) etc. Bé, la qüestió és que per una coincidència estava jo llegint aquests relats, quan n'he trobat un que porta per títoFe i que té per escenari un convent espanyol, sense explicar quin és i on es troba. De fet, la majoria dels relats presenten temàtica espanyola. Però en aquest cas, les desventures d'un dels frares, de nom Jasper, m'han fet pensar en el trist esdeveniment, fa pocs dies, de la destrucció de la imatge del Crist de la Sang, a l'església de l'Hospital General de Palma, per part d'un jove malalt mental...

Mirau el que Somerset Maugham, el 1899, ens contava:

«De sobte, el frare Jasper, s'aturà; havia vist un gran Crist a un costat del seu camí... I aleshores s'adonà de la magnitud de la seva bogeria. Anàs allà on anàs, per tot arreu, hi trobaria Crists, fins més enllà de la mar, i en cap lloc del món podria oblidar el seu Déu. Sempre els records, sempre el dubte, i mai no tindria un instant de repòs: aquest només el trobaria a la tomba. S'acostà a la imatge del Crist i alçà vers ella els seus ulls. Era un d'aquests estranys Crists espanyols: una imatge de fusta llarga i prima de braços i cames, amb les costelles ben marcades i una cabellera natural que li queia sobre les espatles. Tenia en el cap, també afegida, una corona d'espines, i una faldeta de llenç cobria la seva zona engonal... Dins la fosca nocturna, aquella imatge tenia una aparença de vida real capaç de produir angoixa; semblava, veritablement, un home que clavat a una creu anguniejava. La gent de tota aquella contrada li feia el tribut d'una supersticiosa devoció, i Jasper sabia pels pagesos quins miracles aquell Crist havia fet. Per què no rebia ell el mateix consol? Potser no era mereixedora la seva ànima d'esser salvada com la d'aquells ignorants camperols? Una darrera espurna d'esperança el dugué vers els peus de la imatge: Oh! Crist! -Digué- Davalla fins a mi! Digue'm si tu ets de veritat el fill de Déu! Crist, ajuda'm! Crist, auxili! Però un buf de vent gelat semblà endur-se'n les seves paraules.

I aleshores s'apoderà d'ell una gran ràbia i es preguntà, furiós, per què de tots, era ell l'únic que no rebia del Cel cap mena de consolació. Amb això va estrènyer els punys i copejà la creu, tot dient: Ets un Déu cruel! Tot el que sent vers tu, ara mateix, és odi, odi! Dit això, si hagués pogut arribar fins a la imatge, l'haguera feta caure per terra i llavors, copejada, copejada, més i més, de la mateixa manera que ell, havia estat copejat per la dissort. En la seva fúria impotent, es posà a flastomar. Però les forces l'abandonaren, i, desfet en llàgrimes, caigué al peu de la creu. Sentí que li fallava el cor. S'alçà feixugament damunt els seus genolls i, abraçant-se, amb les dues mans a la fusta, aixecà els ulls i contemplà, per darrera vegada, el rostre dolorit del Crucificat. Fou el final. Un fred intens havia esmorteït els seus sentits i esbargia la seva angoixa quan una estranyà pau l'envaí.

Les seves mans i els seus peus ja eren insensibles. Tingué la sensació que el seu cor es glaçava. I després, ja no va sentir res».

El germà Jasper ja coneixia el secret de la mort.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris