muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

Adams i el clima de Venus (1876)

Tal dia com avui neix a Antiòquia, Síria, Walter Sydney Adams, de pares americans. En aquella època, Síria era una província de Turquia, però Adams no restaria a Àsia Menor sinó que seria ben aviat endut a la pàtria dels seus pares. Allà estant, després dels estudis primaris, seguiria la seva formació al Dartmouth College, graduant-se el 1898. Llavors, seguí els seus estudis a Alemanya i de retorn als Estats Units, començà la seva actuació com astrònom. El 1923 el nomenaren director de l'observatori de Mont Wilson.

Interessat pels espectres estel·lars, demostrà el 1914 que únicament a través d'aquests era possible comprovar si un estel era gros o petit. Es tractava de fer càlculs sobre el poder lluminós d'un estel a partir del seu espectre. Comparant llum i lluentor aparent en podia ser establerta la distància. El 1915, l'estel del costat de Siri va atreure l'atenció del savi. L'havia descobert Bessel, el qual va dir que la seva massa era semblant a la del nostre propi Sol. També havia estat observat per Clark, el qual, a causa de la seva manca de lluentor, el considerà un estel que s'estava morint i refredant. Tanmateix Adams demostraria que no era així la cosa, puix que es tractava d'un estel, que encara que ferit per la resplendor del proper Siri, seguia calent, tant com el nostre Sol i més lluminós, per unitat de superfície, que aquest. La seva mida, sempre fent càlculs entorn de la lluminositat, devia ser apropadament com la de la Terra. Sempre seguint el sistema de Bessel es creia que un estel tan petit i de massa tan gran hauria de tenir una densitat quatre mil vegades major que la de l'aigua i dues mil vegades major que la del platí.

Aquells estels superdensos, com l'estel company de Siri, on els àtoms s'havien trencat i les partícules subatòmiques formaven un conglomerat de matèria «degenerada», serien anomenats «nans blancs» i se'n descobriren molts altres. Era el 1920 quan Eddington afirmava que tals estels tenien camps gravitatoris prou intensos com per permetre un desplaçament vers el roig dins l'espectre de l'absorció, això d'acord amb la teoria general de la relativitat proposada per Einstein. Adams cercà el 1925 aquest desplaçament i la seva investigació tingué un cert èxit, de manera que serví per provar la teoria d'Einstein, malgrat no coincidir l'un i l'altre en les xifres dimensionals. El 1932 la tasca espectroscòpica d'Adams servia per demostrar que l'atmosfera de Venus era rica en diòxid de carboni. Venus, el segon dels planetes que graviten entorn del Sol, situat entre Mercuri i la Terra, (anomenat també «Vésper» i, popularment, «llumener de l'alba». En castellà camperol li diuen «lucero miguero», perquè en veure'l, els pastors es posen a fer les famoses «migas», existint la superstició que sota tal patronatge astrològic surten molt més bones i trempades), va atreure en aquells anys 20 l'atenció dels observatoris astronòmics de forma ben especial.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris