nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Margarita Guarduchi i les catacumbes (1952)

L'arqueòloga italiana Margarida Guarducci rep l'encàrrec de cercar la tomba de Sant Pere, uns treballs que no podrà enllestir fins el 1986. Es tracta de descobrir les restes de l'apòstol que es suposen soterrats sota l'altar de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Així ho demostra i segons aquesta autora, cap altra relíquia ha estat sotmesa una anàlisi tan detallada. El primer vestigi que donà una mica de llum a tal afer investigador fou una inscripció que deia: «Pere és aquí».

Perquè abans d'això, tot i que es suposava que sota el gran cobricel de la basílica, a l'ombra de la gran cúpula, en el subsol de l'altar major, hi reposaven les despulles de Sant Pere, ningú no podia assegurar que això fos cert. Guarducci, experta en el traçat i la història de les catacumbes romanes, no sabia, potser, per on començar la dècada dels cinquanta.

Però... Exactament... Quin era el problema? Tot comença quan el Papa Juli II comana l'obra del nou temple de Sant Pere a Bramante. Elegit Pontífex en els primers anys del segle XVI, no dubta en ordenar la demolició de l'antiquíssima basílica de Sant Pere, cap de la Cristiandat i que conserva al bell mig la tomba de l'Apòstol. Bramante és un home del Nord, d'Urbino, que ja ha complert la seixantena. En començar les obres té l'obsessió de la cúpula, com Brunelleschi a la catedral de Florència. Adopta la planta de creu grega, més en consonància a les proporcions quadrades de la cúpula. Projecta cada un dels braços acabats en absis semicircular i amb pòrtic a l'exterior.

En els angles formats per les naus, i immediates a la cúpula central, en disposa altres quatre menors, i més a l'exterior, altres tantes torres de gran altura. El tambor de la cúpula central ha d'esser envoltada per una columnata. Empresa de proporcions gegantines, com diu el professor Diego Angulo, les obres avancen lentament. Així, Bramante mor el 1514 i la construcció resta aturada. Pau II la comanarà el 1546 a Miquel Àngel, que ja ha fet els setanta anys. Cansat, aquest, rebutja l'encàrrec, però a la llarga, després de molt estira i arronsa, accepta, això si, reclamant absoluta llibertat per tal de poder introduir al projecte original totes les novetats que estimi convenients. Consisteixen aquestes en la desaparició de tres ingressos laterals amb pòrtics i de les sagristies allotjades a les torres, i, sobretot, en la transformació de la cúpula, que la fa de proporcions molt més elegants, de més diàmetre, amb canvi de centre, i l'eleva fins als 131 metres. D'aquesta manera, la cúpula esdevé el tret més característic del perfil de l'edifici. Però quan tot això està fet, quan el papa demana on és la tomba de Sant Pere, ningú, ni Miquel Àngel ni cap altre obrer, li ho sap dir. Els fonaments, el moviment de terres, els materials de construcció, han fet desaparèixer tot rastre de tan sagrada relíquia. Tanmateix, Miquel Àngel fa uns càlculs matemàtics i diu que ha d'estar allà mateix on fa una cripta. Passaran els anys. Margarida Guarduchi investigarà les catacumbes vaticanes i trobaran una galeria que estava tapiada. La seguiran, i la galeria els conduirà just fins on es troba la cripta feta per Miquel Àngel. Allà i no a cap altre punt, hi ha el nínxol de Sant Pere. Miquel Àngel morí sense saber si els seus càlculs eren certs. Avui sabem que no es va errar ni d'un pam... O això diuen els arqueòlegs i qui no ho creu, que ho vagi a cercar. Pere és aquí. La pista és clara.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris