muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

La llengua de l'imperi (1939)

78272

Els periòdics, seguint les directrius del Govern, dedicaven al tema de la llengua els seus editorials. La propaganda oficial s'obria així camí contra un dels senyals d'identitat més característics del nostre poble:

«Dins l'esperit de veritable unitat que ha d'existir en totes les regions d'Espanya hi ha de figurar, en primer lloc, la unitat de l'idioma, ja que aquest és l'expressió del sentiment, el llaç d'unió entre tots els ciutadans, el que lliga i relaciona el poble amb si mateix, el que ajunta en un crit d'entusiasme i amor la fe de tots en el futur nacional. I és per això que l'ús dels dialectes, per honra d'Espanya, no ha de traspassar mai els límits de la família; no ha d'assaltar les oficines ni les escoles; no ha d'envair els centres públics i, fins i tot, s'ha de privar en el carrer mateix. I molt, moltíssim menys, s'ha d'apoderar de la impremta, pretenint crear castes, separant els espanyols en dos grups, els que entenen el dialecte i els que no l'entenen».

Terribles paraules. La nostra llengua, amb escrits com aquest, era arrossegada fins al mur del pati de la presó i afusellada. Però el que els feixistes no sabien era que un idioma, aleshores falsament acusat i rebaixat en dialecte, no mor per voluntat política. Ni per decret del dictador. La llengua calla, xiuxiueja, potser s'amaga, però resta viva. Viva mentre el poble que la parla sigui viu. Viva mentre el temps i el poc amor dels que la parlen no la facin esdevenir una relíquia arqueològica. Com pogué la nostra llengua sobreviure a quatre dècades de discriminació? Com pot sobreviure encara avui, quan el boom turístic ens ha bombardejat amb una població externa que no la parla ni la vol parlar? Quan un llegeix editorials com el que reproduïm, traduït a la llengua pels seus mots coberta d'insults i greuges, vet ací la meva revenja, per poca cultura que tengui, ha de romandre espantat. I encara aquells que parlen una llengua diferent, que no són catanoparlants, pensin en el que sentirien, si la llengua que parlen i han parlat sempre amb sa mare i son pare, fos foragitada com una pesta, tal com fa l'escrit en qüestió.

I com deia un manual de catalanística «fa goig de resseguir els progressos que hem anat fent i ens hem de felicitar que el català hagi passat de la situació de llengua prohibida a llengua de cultura estudiada a casa nostra i arreu del món. No convindria, però, que això ens fes caure en un cofoisme excessiu. Hem de ser ben conscients dels problemes enormes que afecten la nostra llengua, sotmesa a un contacte constant amb altres llengües molt més poderoses i amb una oficialitat que el català no té en grau suficient...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris