cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Bolívar a Fanny Trobiant (1830)

61768

Simón Bolívar, El Libertador (Caracas, 1783-San Pedro Alejandrino, 1830) es troba ja greument malalt, a dues passes de la tomba. La seva vida ha estat dinàmica i fulminant. Després de rebre una acurada educació a Espanya i de viatjar per Europa i pels Estats Units, prengué part en la rebel·lió de la colònia contra la dominació espanyola. Nomenat coronel per Miranda, era ja general el 1812. En tres mesos lliurà quinze combats, derrotà els espanyols i els va fer fora de Veneçuela, fent la seva entrada triomfal a Caracas el 1813. En arribar reforços de la metròpoli, hagué de fugir i organitzant un nou exèrcit continuà la guerra. El 1819, sempre victoriós, passava de Veneçuela a Nueva Granada, travessava la serralada dels Andes i fundava la república de la Gran Colòmbia. Entrava després en el Perú i conqueria Lima el 1823 i un any després era segellada la independència de tots aquells territoris. De retorn a Colòmbia, fou atacat i calumniat pels que havien estat els seus amics. I a contracor, decebut, Bolívar es reté de la vida pública el 1830. Moriria pocs mesos després, als quaranta-set anys. I fou abans de morir que va escriure una bella carta, tota plena de romanticisme, a la seva cosina Fanny Trobiand de Villars, que vivia a París. Entre altres coses, li deia:

«Ha arribat la darrera alba; tinc enfront de mi el Carib, blau i argent, agitat, com la meva ànima, per grans tempestes; a la meva esquena s'alça el massís gegantí de la Serra amb els seus vells cims coronats de neu puríssima, com els nostres somnis del 1805 ; i per damunt de mi, el sol més bell d'Amèrica, la més hermosa simfonia de colors, el més gran vessament de llum. I tu ets amb mi, perquè tots m'abandonen; tu ets amb mi en els darrers batecs de la vida, en les darreres fulguracions de la consciència. Adéu, Fanny! Aquesta carta plena de signes bellugants l'escriu la mà que va estrènyer la teva en les hores de l'amor, de l'esperança i de la fe; aquesta és la lletra que il·luminà el llamp dels canons de Boyacá i de Carabobo; aquesta és la lletra escriptora del decret de Trujillo i del missatge al Congrés d'Angostura. Potser no la coneixes? Jo tampoc no la reconeixeria si la mort no m'assenyalàs amb el seu dit, rebutjant la realitat d'aquest instant suprem...

Jo mor miserable, proscrit, allunyat per part dels mateixos que gaudiren dels meus favors; víctima de l'immens dolor, presa d'amargors infinites. Et deix en els meus records la meva tristesa i les llàgrimes que no han arribat a vessar els meus ulls...

Eres en la meva ànima durant el perill; amb mi presidires els consells de govern; teves foren les meves victòries i les meves derrotes; teus són també els meus darrers pensaments i la meva pena última...»
Fou Fanny el seu únic i veritable amor?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris