cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
27°

La conquesta d'Alhama (1482)

Una dècada abans de la guerra de Granada, en la que participaren, per cert, assenyalats cavallers mallorquins, es produí el fet aïllat de la conquesta d'Alhama de Granada, una vila avui famosa per les seves aigües medicinals. Hi hagué en aquella aventura dos importants protagonistes. Per una banda Miguel Lucas Iranzo, amb els seus cinc mil vuit-cents homes de guerra, que com un Cid del segle XV es proposà de guanyar places i castells pel seu compte.

Per l'altra, Alí Abul Hassan, rei moro de Granada, que havent lluitat contra Enric de Castella, amb molt mala sort, moria el 1484. Aquella incursió cristiana en terres musulmanes seria el començament de tot un seguit d'enfrontaments, entre un bàndol i l'altre, al llarg de la frontera. Les provocacions eren el plat de cada dia i així, un tercer personatge, Rodrigo Ponce de León, marquès de Cadis, després de dos dies de marxa amb les seves tropes per territori enemic, assaltava Alhama. Un cronista àrab ho contava amb aquests mots: «Acabada la treva amb els cristians, penetraren aquests en terres andalusís, sense que ningú no s'adonàs de la seva presència fins després d'haver ocupat la ciutat d'Alhama. Hi havien arribat de nit i aprofitant la distracció dels seus habitadors aconseguiren d'entrar a l'Alcassaba, que, certament, estava quasi desocupada, puix que només s'hi trobaven els familiars de l'alcaid.

Se n'apoderaren mentre la gent dormia tranquil·la; tant que, quan veren el que s'havia esdevingut, ja els cristians baixaven de la fortalesa, causaven moltes morts i feien nombrosos captius».

El balanç parla de vuit-cents musulmans morts i tres mil presoners, això a més del quantiós botí. Com que la «razzia» havia estat un èxit, Ponce de León decidí de retornar als seus territoris i dur-se'n aquella fortuna. Però l'Emir, assabentat de la feta, mogué amb rapidesa les seves tropes i declarà als cristians aquells la guerra a mort. Emporuguits al davant del nombrós exèrcit granadí, els invasors es veren obligats a tancar-se dins el castell i les muralles. El setge, ben estret, tingué bons resultats. Els cristians anaven caient i els musulmans recobraven Alhama pam a pam. Però, tal dia com avui, quan ja els cristians semblaven perduts del tot i estaven ben convençuts de no poder fugir de la degolladissa, arribaven reforços. Els granadins hagueren d'aixecar, precipitadament, el setge i, tanmateix, hi hauria més assalts i més resistències.

D'auqesta manera, el maig, es presentaria amb nombroses tropes a les portes de la ciutat Ferran el Catòlic, decidit a mantenir la posició fos com fos. En aquella campanya hi participaven dos mil cinc-cents genets i tres mil infants per part cristiana contra tres mil genets i cinquanta mil infants per part dels moros. Hi hagué molta artilleria d'aquell temps, més de cent vuitanta peces en el bàndol cristià que eren servides per especialistes de Castella, Catalunya, Aragó, Borgonya i Bretanya.

Els poetes anònims parlaven d'aquella conquesta en els romanços fronterers i, especialment, en aquell que fa referència a «com e rei de Granada manà fos arrestat l'alcaid que perdé la plaça d'Alhama conquerida pel Marquès de Cadis». Deixau-me traduir aquests tan expressius textos: «Moro alcaid, moro alcaid,/ el de la barba hermosa,/ el rei us mana prendre/ perquè Alhama és perduda/.

"Si el rei em mana prendre/ perquè és Alhama perduda,/ el rei ho pot fer;/ més jo no-res li devia,/ perquè jo era anat a Ronda/ a noces d'una meva cosina;/ i vaig deixar coberta Alhama/ tot el millor que podia/. Si el rei perdé sa ciutat/ jo vaig perdre quant tenia;/ perdí ma dona i fills,/ la cosa que més volia».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris