cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Mor el poeta Virgili (19 aC)

Creuen alguns que era devers aquest temps de la tardor que moria el més celebrat dels poetes llatins. Nascut prop de Màntua el 70 abans de Crist, autor d'obres tan importants com l'Eneida, les Geòrgiques i les Bucòliques. Fou un protegit per part d'Octavi i Mecenes. És curiós que morís molt poc després d'haver redactat l'Eneida, i no n'estava satisfet. En volia destruir el manuscrit. La seva mort sobtada ho evità i tanta sort que fou així. Virgili era un home d'esperit delicat, una ànima molt sensible i sap combinar el que és noble i el que és delicat. Imitador constant, però meravellosament destre, dels antics. Especialment de Teòcrit i d'Homer. Però el seu geni és ben personal, demostrat pel seu amor i la seva intel·ligència de la natura i la perfecció absoluta del seu estil. Tanmateix, l'Eneida és el seu poema més conegut i el millor de la poesia èpica llatina. En aquests versos hi podem admirar l'art d'expressar les passions, l'exquisida delicadesa del llenguatge, la perfecció estilística de l'epopeia. I ja que de la seva mort parlam, podem ullar el capítol VI de l'obra, el que porta per títol Viatge d'Enees al país dels morts, del qual treim els primers paràgrafs: «Així parla Enees, amb els ulls plens de llàgrimes. Després de navegar sota l'empenta d'un pròsper vent, els troians arriben a la vora de Cumes, la ciutat fundada pels grecs de Calcis. Allà viu la sibil·la, sacerdotessa d'Apol·lo, que de tant en tant, posseïda per la inspiració del déu, omple el bosc i la cova amb el seu terror sagrat. Plens de goig els troians es llancen vers la terra; posen les proes de les naus de cara a la mar i les deixen sobre la sorra, ben assegurades amb fortes estaques. Després, uns parteixen a caçar, i altres encenen foc, copejant aquest element indòmit tancat en les venes de sílex. Però el pietós Enees, cedint als altres aquestes feines, fa el camí de la muntanya que, un poc separada de la mar, té en el seu cim la gran estàtua d'Apol·lo i la cova de la pitonissa. Molts dels seus homes el segueixen, i entren en el bosc sagrat d'Hècat, apropant-se al temple. Aquest té cent portes que tanquen el santuari, i una entrada grandiosa en la qual el destre escultor Dèdal hi ha gravat meravellosos relleus... Mentre Enees i els troians contemplaven astorats les gestes dels antics herois, arribà el fidel Acat, que havia anat a la part més fonda de la cova i portava de la mà la sibil·la. La sacerdotessa es dirigí al cap dels troians i li digué: No és aquest el moment d'admirar obres d'art. Ben prest vindrà Apol·lo, semblant a un vent huracanat. El seu esperit indomable es possessionarà de mi, pobre vas d'argila que gairebé no puc contenir en el meu pit la terrible força del déu. I aleshores parlaré i coneixeràs el futur que t'espera. Ara has de sacrificar set anyells negres en honor de Prosèrpina, que habita en les profunditats de la terra, i jo et cridaré des de l'interior del temple...».

El misteri dels antics. Al davant de la vida i la mort.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris