cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

Mes de desbordament de la Riera (1635)

Parlàvem ahir de l'inspirat cronista del segle XVII que sabé narrar, passa a passa, com fou el desbordament de la Riera i les inundacions i dissorts que causà arreu. Havíem quedat en els fossos del Born, on negava bestiar...

«L'aigua sobrepujava el pedrís del Born; i entrant fins a l'altar major de la Soledat, anant-se'n braç per la Boteria, anegant i omplint cases i enderrocant, fins a negar la Gabella de la Sal i altre braç, que escapava pel carrer de Sant Joan, anà creixent l'aigua de tal manera, que gairebé es mostrava el portal gran de mestre Sunyer, el boter, que està davant l'hort del Rei i per no poder tirar ni recollir l'aigua dues bombarderes de retxar, envestí per la porta del Moll i la fúria de l'aigua tancà les portes del Moll i envestí pel Victigal i rompé un tros de murada, enderrocant cases fins a les Forques i tota la Llotja era una mar.

Patir en moltes persones, homes i dones, i en particular una Margarida Grega, que es volgué llançar dins una barca i la barca trabucà i ella i els homes que hi anaven, es negaren. I fou servit Déu Nostre Senyor, que la murada del Portal del Moll fins a la capella vella de Sant Elm se va rompre i aleshores anà alleugerant i era un judici veure tantes persones, homes, dones i minyons per les teu lades, cridant adjutori i Senyor Misericòrdia! i ningú podia anar-los a ajudar, fins que Nostre Senyor fos servit de minvar l'aigua i la impetuositat d'ella ha fet tan gran estrall que la mar arriba quasi al Victigal i les cases enderrocades, aportant-se'n les forques. De les persones perdudes no se'n sap encara el nombre. Sols en una casa hi havia una persona i una senyora era anada a visitar-la i fins avui no se sap que la hagen trobada, que es dei a la beata Centelles, que era dona principal a casa de Geroni Sales. I a les dotze la trobaren i a les 13 l'enterraren a Santa Eulària. Anima ejus requiescat in pace».

En el plànol del matemàtic Antoni Garau de 1644 ja hi podem veure la Riera desviada pel seu curs actual, travessada només pels ponts de les portes de Jesús i de Santa Catalina. En el meu llibre Llegendes i tradicions de les Balears (Menjavents,14, Documenta Balear), la qual, primera part, era dedicada als torrents de les Illes, hi trobava adient de reproduïr allò que diu: «Riera dolça i lenta/ on vas, avui matí? Jo vaig a vall sens pressa/ seguint el meu camí...».

Cançó típica catalana que ens indica quines són les arrels del mot. Avui, la Riera, ha estat convertida en torrent urbà amb aparences de riu, sempre amb l'aigua corrent, les voreres ajardinades. Un brendolat parisenc i una doble tiringa de fanals Belle Epoque han dignificat aquest vell patrimoni històric, fa uns anys abocador de fems per part dels mals ciutadans i avui ameníssim passeig, on és agradable de veure com les gavines, a manca d'ànecs, com en el retaule de Pere Niçard, hi neden i clapotegen. Qui no es contenta és perquè no vol!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris