nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

El pintor Apel·les (336 aC)

Alexandre Magne, rei de Macedònia, fill de Filipus i Olímpies, nascut el 356 aC, puja al tron en complir els vint anys i el famós pintor Apel·les li fa un bell retrat. Fou aquest el més il·lustre dels artistes grecs dedicats a la pintura. Nascut a Efes, va viure prop del monarca hel·lènic i una de les característiques de la seva personalitat és que es mostrava molt sever amb si mateix. Això vol dir que no se sentia ofès per les crítiques i tant era així la cosa que, molts cops, les provocava ell mateix. Conten que de vegades exposava públicament els seus quadres, amagant-se rere el llenç per tal de poder sentir les observacions d'uns i altres. Un dia criticà un sabater la sandàlia d'un dels seus personatges. De seguida, Apel·les anà al seu obrador i corregí l'error.

El dia següent, el mateix sabater, criticà altres aspectes de la pintura. Sortí, aleshores, l'artista del seu amagatall i va dir: «Sabater, tu no pots anar més amunt de les sabates. De les altres coses no en tens ni punyetera idea!» Aquest episodi es va fer famós i també aquella dita o proverbi llatí: «Ne sutor ultra crepidam» (Sabater, no més amunt que la sabata!) i en la versió tradicional castellana Zapatero a tus zapatos.

Potser aquesta és la gran lliçó del passat. Amb massa freqüència opinam del que sabem i del que no sabem. També amb massa freqüència sobrevaloram les nostres aptituds i menyspream les aptituds dels altres. En sorgir una cosa bona a benefici d'altri, deim: I per què no jo? I quan una dissort ens cau al damunt, deim: I per què m'ha hagut de tocar a mi? Mai no tenim en compta que l'inventari d'una persona es divideix en un actiu i un passiu. L'actiu són les fortunes, els èxits, els privilegis... i el passiu, les desgràcies, les misèries, les servituds, les pobreses. Tenir part en una cosa positiva implica tenir-ne de negatives. Aquesta és la llei de vida. De vegades sembla que un ho tengui tot bo i manco dolent. Però cal deixar temps al temps. Que rere una bona època en pot arribar una altra de terriblement dolenta. Com deia el bisbe Nadal, solleric del segle XVIII, «la vida fa rodes» i aquell que avui es troba en el cim de la muntanya, demà pot estar en el fons de l'abisme. Hi ha encara un sentiment més roí que no poques vegades he observat. Trobam un amic o conegut pel carrer i ens demana sobre els èxits de la nostra feina. Li explicam fil per randa tota la dinàmica de la nostra producció. Veim que en lloc d'alegrar-se de la nostra bona sort, fa cara de pomes agres. De sobte, comença a interrompre la nostra explicació. Diu que té pressa. Que l'esperen i no té temps de sentir com és la marxa dels nostres èxits. El poeta vol ignorar els poemes que altres componen i publiquen. El pintor no vol saber on, quan i com el seu col·lega celebra una exposició. Hom pensa que és millor ignorar que envejar. Trista i quotidiana lliçó és la que ens dóna Apel·les.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris