cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Mor el savi Arrhenius (1927)

Tal dia com avui mor a Estocolm el químic suec Svante August Arrhenius (Wijk, Upsala, 1859), que des de la infantesa es mostraria ja com un nin prodigi. Va aprendre de llegir, per ell mateix, als tres anys, i des que començà l'escola anà sempre alguns graons més avançat del que li pertocava pels anys que tenia. Quan es graduà a la universitat era el de qualificació «excel·lent» més jove fins aleshores registrat. Ja a la universitat d'Upsala estant, s'havia interessat en l'estudi de com passava l'electricitat a través de solucions i al cap de molts experiments, considerà el fet que algunes substàncies, com la sal o clorur de sodi, en una solució, conduïen electricitat, i eren electròlits, mentre que altres, com el sucre o sacarosa, no la conduïen i, per tant, eren no electròlits... Sorgí, també, una altra diferència entre electròlits i no electròlits (recordem que l'electròlisi és la descomposició química per l'acció del corrent elèctric i electròlit és el cos que es descompon al pas del corrent elèctric a través d'ell) en relació amb el punt de conglaçament de l'aigua. En dissoldre una substància dins l'aigua, es baixa el seu punt de congelació. Aquest descens era proporcional a la quantitat de substància dissolta, com havia demostrat Raoult. En doblar la quantitat de cos dissolt, se'n doblava el descens. Per diferents substàncies dissoltes, el descens era proporcional al pes mol·lecular. Fou així fàcil demostrar que la quantitat de descens en el punt de conglaçament de l'aigua és proporcional al nombre de partícules presents en la solució, qualsevol que sigui la substància dissolta. I què passava amb els electròlits? Arrhenius explicà que el clorur sòdic es dividia en dues partícules, una de sodi i l'altra de clor, tot d'una que era posat dins la solució. Amb això venia a dir que el ió de sodi carregat positivament i el de clor, negativament, tenien propietats totalment diferents dels àtoms sense càrrega. De la mateixa manera, el clorur bàric se separava en tres partícules, el bari amb doble càrrega positiva i dos ions clor, carregat cada un amb una càrrega negativa. En resum, una teoria revolucionària dins el món de la ciència que valgué al jove Arrhenius els seus primers grans enemics. Així, per exemple, Cleve, un dels seus professors, el despatxà de mala manera i no el deixà entrar més en el seu laboratori, quan el pobre Arrhenius volgué explicar-li la seva teoria. Tanmateix, el 1884, ningú podia negar que Arrhenius fos el pare de la teoria de dissociació iònica com a part de la seva tesi doctoral. Sofrí aleshores un rigorós examen de devers quatre hores i els seus incrèduls examinadors li concediren el pas amb el grau més baix. Les coses canviaren quan savis com Van't Hoff i Ostwald s'interessaren per la nova teoria i li donaren suport. Al llarg de tres anys, els dos vells professors i Arrhenius treballaren junts i formaren, segons els historiadors de la ciència, una «minoria revolucionària» que tingué els seus fruits positius. Aquesta no va ser, però, l'única directriu en la tasca del savi. El 1889 contribuí a la quimicofísica en estudiar com pujava la capacitat de reacció amb la temperatura. Suggerí l'existència d'una energia d'activació, quantitat d'energia que s'ha de subministrar a les molècules abans que reaccionin. Aquest és un concepte essencial per a la teoria de la catàlisi (accelerament d'una reacció química produïda per la presència d'una substància que roman aparentment intacta). La fama d'Arrhenius començà a créixer quan Thomson descobrí l'electró i Becquerel la radioactivitat. Elaborà també altres teories sobre la formació i la vida de l'univers. El 1905 era nomenat director de l'Institut Nobel de química i física i es mantingué en el càrrec fins poc abans de la seva mort.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris