algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Mor el poeta Joan Pons i Marquès (1971)

Tal dia com avui moria a Ciutat de Mallorca el literat, erudit i excel·lent poeta, nat a Sóller el 1894, Joan Pons i Marquès, que va pertànyer a la segona promoció de l'anomenada Escola Mallorquina. S'havia educat en el si d'una família benestant i el seu avi patern era un dels poetes promotors de la Renaixença, Josep Lluís Pons i Gallarza. També era d'aquesta família un metge molt conegut i que gaudia de gran prestigi, el metge Alic, Joan Marquès i Frontera. Després dels seus estudis primaris i secundaris, Pons començava a estudiar Arquitectura i després d'alguns cursos, passà a Filosofia i Lletres. Ja llicenciat, ingressà per oposició al Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. El seu prestigi intel·lectual el dugué a ser elegit membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, de la de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, com també vicerector de l'Estudi General Lul·lià i magister de l'Escola Lul·lística de Mallorca. Col·laboracions a la premsa i revistes especialitzades, entre d'elles el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i diferents treballs de tema històric, crítica literària, bibliografia, etc. Però encara que el seu llibre de poemes aparegué després de la seva mort, el 1975, el cim del seu art era la poesia, de vegades amb aspectes ben personals, gairebé no conreats per altres poetes de casa nostra. En un pròleg de l'autor, encapçalant els poemes de tota una vida, escriu: «Sia, doncs, tot l'honor per a la nostra dolcíssima llengua. Si alguna partícula de polsim diví de les ales de la poesia hagués quedat enganxada en aquests rims, seria només degut a la contemplació desinteressada de la invencible bellesa i bondat de l'espectacle sempre nou, i vell com el món, d'una naturalesa abandonada per Déu a l'amor, adesiara, i molt més sovint, per dissort, a la indiferència i al desagraïment dels homes...». Són mots que reflecteixen molt bé la sensibilitat del poeta. I així anam veient en la seva obra la clàssica elegia, els poemes que giren entorn de paisatges i figures, les composicions de tema religiós, les cançons i scherzos, tot un conjunt de «rimes ciutadanes», els seus originalíssims judicis de l'any i que es refereixen a les dècades 20 i 30, un apèndix de poesies jovenívoles, un altre de traduccions (Laforgue, Le Cardonnel, Hugo, Heredia, Carducci, Parini...) i el que al meu parer em sembla més propi, original i poc freqüent, és a dir, tot un ventall de poemes humorístics, que ens apropa a la realitat social des de la sàtira més viva, com en la poesia que porta per títol: Resposta del jubilat davant Nadal...

«Res més vulgar i més comú;/ fan els anys la llançadora/ com si res i, tot amb u,/ la suma es fa astoradora/ sense haver"te'n adonat,/ i has acabat la carrera,/ car, si et gires endarrere,/ ve que et trobes jubilat,/ que vol dir per cosa certa,/ un buit a l'escalafó,/ la gàbia porta oberta,/ un bon pessic al sarró/ i, en el fons, la llibertat/ per les ales rovellades.../ Vet aquí amb quatre grapades/ la fitxa del jubilat:/ Edat justa, setantí;/ professió, ja l'ha deixada;/ ambició, poca i colada:/ viure en pau tot fent camí/ al port de l'eternitat;/ curiositat infinita/ per tot quan passa i palpita/ al món de prop o allunyat,/ mentre la vida segueix/ endavant com si tal cosa,/ i no et surt destorb ni nosa/ pel quefer que t'abelleix;/ que amb l'alforja carregat,/ si no amb collites passades/ ple de somnis, no debades/ la viu"viu fa el jubilat...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris