algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Passió i mort de Sant Sebastià (288)

Era temps de persecució contra els cristians. Havien caigut ja molts dels amics de Sebastià: Zoe, Tranquilí, Nicostrat, Càstor, Claudi, Sinforià, Victorí... Tots ells torturats i llavors, ja moribunds, llançats per un penya-segat a la mar, prop d'Ostia. I és que la conversió havia plantat semença entre els rengles de la gent més propera a l'emperador. Així, Tiburci, fill de l'oficial Cromaci era degollat i Càstul, un altre capità de la guàrdia, soterrat viu. Uns altres dos, Marc i Marcelià, serviren de blanc als arquers. Quedava, doncs, Sebastià, narbonès, llenguadocià, fill de pares milanesos, cap de la primera companyia de guàrdies de Dioclesià i responsable de bona part d'aquella propaganda, a favor del cristianisme, que ara causava tantes víctimes. Fou un traïdor del grup de creients, que temptat per una recompensa, denuncià Fabià, successor de Cromaci, que era Sebastià el qui convertia tants gentils. Fabià, per l'alt càrrec oficial del denunciat, no s'atreví a capturar-lo i preferí parlar-ne directament amb l'emperador. Astorat Dioclecià del que li deien, manà que acudís Sebastià a la seva presència i aleshores el recriminà, qualificant-lo d'home ingrat, capaç d'irar els déus i de posar en perill tot l'Imperi amb aquella tan perillosa religió que clamava per la llibertat dels esclaus i l'ordre establert. Tanmateix Sebastià, amb bons mots, confessà la seva fe i l'emperador, sense esperar cap altra forma de procés, ordenà que el seu oficial, per infidel a la seva persona, fos fermat a la soca d'un arbre i travessat, fins a la mort, per les fletxes dels seus propis soldats de la guàrdia.

Així es va fer i Sebastià fou abandonat, tot suposant que ja era cadàver, després de rebre en la nuesa del seu cos tota una pluja de sagetes. La nit següent, una tal Irene, la vídua del màrtir Càstul, anà a cercar el cadàver per donar-li sepultura. Però amb gran sorpresa va veure que el mort no era mort. Sebastià, malgrat les nombroses ferides, alenava encara. Així, doncs, el dugué a ca seva i poc a poc anà guarint. Un cop recobrat, lluny de fugir, anà a l'encontre de l'emperador. Es trobaren dalt d'una famosa escala, anomenada el mirador d'Eliogàbal i en aquell indret, Sebastià formulà contra Dioclecià aquestes paraules: És possible, Senyor, que eternament us heu de deixar enganyar pels artificis i les calúmnies que seguit, seguit, es fan contra els cristians? Tan lluny es troben, gran príncep, de ser enemic de l'Estat que no teniu súbdits més fidels i heu de saber també que només amb les seves pregàries poden donar més prosperitat als vostres Estats del que podríeu somniar...

Més enfurismat l'emperador, manà que el jove oficial fos portat al circ, al davant de tota Roma, i allà, mort a garrotades fins que tothom el ves morir. Així va ser. No content amb això, volgué Dioclecià que aquell cadàver fos llançat a un munt d'escombraries, per tal que es descomposàs a la vista del públic. Una altra senyora cristiana, Llucina, el recollí i soterraren les despulles del màrtir dins les catacumbes, prop dels nínxols de Sant Pere i Sant Pau.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris