nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Les memòries d'Axel Munthe (1928)

Axel Munthe, metge suec, enllesteix les seves memòries, un de tants llibres del gènere, sense sospitar que ha de ser un dels més celebrats best-sellers de la seva època, una peça literària que serà, fins i tot, portada al cinema i la televisió. Potser, així, la cosa no ens diu massa, però si explicam que el títol del llibre és La història de San-Michele, hom podrà entendre de què va l'assumpte. Deia aquest metge-escriptor: «Sembla que els crítics han trobat considerables entrebancs per classificar el llibre, la qual cosa no em sorprèn. Alguns hi han vist una autobiografia i altres les memòries d'un metge. Al meu veure, no és ni una cosa ni l'altra. Certament jo no hauria pogut fer servir tantes pàgines en escriure la història de la meva vida, encara sense deixar de banda els capítols més trists i més densos en esdeveniments...».

Certament cal considerar La història de San-Michele com un dels llibres més famosos del nostre temps, traduït a totes les llengües entre 1940 i 1960. Pierre Benoit va escriure: «El llibre del doctor Munthe no és un llibre com els altres; ell mateix tampoc no és un autor com els altres. És senzillament un home i els homes de vint-i-cinc països s'han trobat en el mirall clar i sincer que ell els ha ofert».

La veritat de tot plegat és que Axel Munthe, com un Sant Antoni modern, després de veure les misèries del món, moltes vegades pintades amb or, decidí de cercar-se un racó, un miniunivers i allà estant, deixar passar els dies, enriquit en el conreu espiritual o intel·lectual. Els seus relats sobre els malalts que tractà transpiren una gran dosi d'humanitat i sentiment: «El meu primer malalt fou la senyora P., la dona d'un conegut banquer anglès a Roma. Portava ajaguda panxa amunt tres anys a causa d'una caiguda de cavall durant una cacera a la Campagna. Tots els metges estrangers l'havien visitada, alternativament; un mes abans havia consultat, fins i tot, Charcot... La pacient era la senyora més popular de la colònia estrangera. Em vaig convèncer que un xoc, no una lesió orgànica de l'espina dorsal havia causat la paràlisi dels seus membres, i que la fe i el massatge la posarien dempeus en un parell de mesos. Li vaig dir el que ningú havia gosat dir-li i vaig mantenir la meva paraula. Millorà abans d'haver començat el massatge. En menys de tres mesos fou vista per mitja societat romana descendir del cotxe a Villa Borghese i passejar sota els arbres amb l'ajut del seu bastó. Allò fou considerat com un miracle, quan en realitat era un cas molt senzill i fàcil, atès que la malalta tenia confiança i el metge paciència. M'obrí les portes de la nombrosa colònia anglesa de Roma, i també, de moltes cases italianes. L'any següent era metge de l'Ambaixada britànica i vaig tenir més malalts anglesos que els onze metges anglesos junts: ja podeu imaginar la simpatia que aquests sentien envers la meva persona...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris