muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Odissea espacial 2001 (1970)

Arthur C. Clarke, fa ara tres dècades, publicava una de les més famoses novel·les de ciència-ficció, Una odissea 2001, en què ens profetitzava com seria aquest any en el qual ara mateix estam entrant. Deia Roman Gubern que «Kubrick demanà a Clark la col·laboració per a la seva pel·lícula, puix aquest era un dels homes més rellevants de la ciència-ficció britànica, un home ja madur, nascut el 1917, que unia a la seva condició de fabulador literari la de prestigiós científic especialitzat en física astronàutica, realitzador de precursors i notables treballs en el camp de les telecomunicacions mitjançant satèl·lits artificials i antic president de la Societat Interplanetària Britànica...».

La victòria de la ciència electrònica en els avanços econòmics i socials, l'extraordinària capacitat del potencial informàtic, les estacions espacials que giren en òrbita sobre l'equador, la lluna explorada pam a pam per l'home, la tècnica dels viatges pel firmament extraterrestre...Sí. Quelcom de tot això és ja real. Ho és també la total «entente cordiale» entre Estats Units i Rússia com ho narra Clarke, més o manco, impensable fa una trentena d'anys, quan la «guerra freda...». «Floyd volia sortir de la cabina, però era massa tard; ja l'havien vist. I dirigint-se cap a ell, travessava la porta de la sortida de la Secció Soviètica el doctor Dimitri Moisevitch, de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Dimitri era un dels millors amics de Floyd; i per aquesta mateixa raó era la darrera persona amb qui desitjava parlar en aquell moment. L'astrònom rus era alt, prim i ros, i la seva cara eixuta mostrava els seus cinquanta-cinc anys ...els deu darrers dels quals els havia passat construint gegantins observatoris de ràdio a llunyans llocs de la lluna, on dues mil milles de sòlida roca els protegirien de la intromissió electrònica de la Terra...».

És a dir, que si per una banda Clarke va preveure que existiria una important col·laboració russoamericana en la cursa espacial, per un altra ni tan sols sospitava que el marxisme soviètic desapareixeria totalment del mapa en els països de l'Est.

Però Clarke dóna per fet que a l'any 2001 la Lluna ha estat colonitzada per l'home, amb una presència permanent en el nostre satèl·lit...
«Clavius, de 240 quilòmetres de diàmetre, és el segon cràter, per la seva mida de la cara visible de la Lluna, i es troba en el centre de les serralades del Sud. Es molt vell; eres de vulcanisme i de bombardejament de l'espai han cobert de cicatrius les seves parets i marcat de pigota el seu solatge...La Base era un sistema tancat, com un model a escala reduïda de la mateixa Terra, reproduint el cicle de tots els elements químics de la vida... Cada cambra estava atractivament moblada i es semblava molt a un apartament d'un bon motel, amb sofà convertible, TV, petit aparell Hi"Fi i telèfon. Així mateix, mitjançant un truc de decoració interior, l'única paret intacta podia convertir-se polsant un commutador en un convincent paisatge terrestre. Hi havia una sel·lecció de vuit vistes. Aquest toc de luxe era típic de la Base, encara que resultava difícil explicar la seva necessitat a la gent de la Terra. Cada home i dona de Clavius havia costat cent mil dòlars en ensinistrament, transport i habitatge: Valia bé la pena un petit extra per a mantenir el seu assossec espiritual. No es tractava de l'art per l'art, sinó de l'art en favor de la pau mental...».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris