nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Els pirates de la mar de la Xina (1921)

El diari Ultima Hora dóna la notícia, tal dia com avui, que els temibles pirates xinesos han assaltat un vapor de passatgers que feia la ruta Shangai-Hong Kong. En el decurs del robatori hi ha hagut morts i ferits. Sembla que aquests trists episodis, que servirien d'argument a novel·les i pel·lícules d'aquells anys, es trobaven en un dels seus estats de major freqüència. Emili Salgar i, Juli Verne, Karl May entre molts altres mestres del relat aventurer abordaven el tema. També escriptors i historiadors viatgers com Maria von Kirchbach, que a la seva obra Die strasse der nic kenden pagoden (El carrer de les pagodes animades) ens explica que els pirates, de Hong Kong a Canton, «en aquests darrers temps, no només amb freqüència sinó amb escandalosa freqüència, se'n surten dels seus robatoris. De vegades és com si el vaixell desaparegués dins l'aire o com si les mercaderies sortissin volant de les bodegues. És mal de creure el que aconsegueixen i inversemblant com ho fan...».

I Vicente Blasco Ibáñez en la seva Volta al món d'un novel·lista ens diu: «Amb freqüència se sent parlar a Xina de pirates però a les províncies del sud i especialment a l'estuari del riu Perla, la pirateria és objecte d'una respectuosa simpatia com la que inspiren les institucions tradicionals...». Aleshores, l'escriptor valencià, després de fer referència a China i Hgan, el Walter Scott xinès, que a la seva obra Història de les voreres d'un riu conta les innombrables aventures dels pirates que en el segle X, sota la nissaga dels Sung, feren la guerra als emperadors.

Conta llavors el cas real, esdevingut el 1923: «Al davant de tots ells hi anava una dona, l'eterna capitana de totes les novel·les xineses de pirates, una jove vestida a l'europea, com una heroïna de cinematògraf, amb falda blava i brusa blanca. Detall curiós: aquesta amazona tenia un revólver en cada mà, i aquestes armes estaven subjectes als seus canells per dues trinxes de cuir en forma de polseres. D'aquesta manera podia amollar els seus revòlvers per enregistrar les butxaques dels viatgers, tornant a recobrar amb un instant les seves armes penjants en cas de perill. Un espanyol hagué d'entregar la seva cartera i els seus anells. Per sort, aquests sortien fàcilment dels seus dits. Un viatger que feia grans esforços per treure's els seus es va veure ajudat amb una pressa terrible. Els pirates li varen tallar els dits d'una ganivetada i continuaren endavant amb el seu escorcoll...».

I Alain Peyrefitte, magnífic historiador francès, a la seva obra L'Empire inmobile ou le xoc des mondes, sobre Xina en el segle XVIII, escriu en el capítol titulat: «La mort copeja en el mar de Xina» que «l'eufòria fou de curta durada. El vent no bufava al nostre favor. La dissenteria delmava les tripulacions... Hagueren d'esperar quasi dos mesos per tal que el monsó canviàs de rumb.

Pel que fa als pirates no canviaven el seu. Era la plaga de la regió; omplien la mar i apareixien en qualsevol moment, com si vinguessin del no-res..».

 

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris