algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Les sibil·les (84 aC.)

Parlem aquesta setmana, aquí, d'aquest tema tan nadalenc. I comencem amb l'anècdota dels oracles o Llibres Sibil·lins, una col·lecció de textos relatius al futur de l'antiga Roma, composts per la Sibil·la de Cumas i venuts a Tarquí, «el Superbiós», setè i darrer rei de Roma, a qui la tradició fa regnar del 534 al 510 abans de Crist, un monarca que governà amb violència i arbitràriament contra l'aristocràcia romana i fou enderrocat per Brutus i Tarquí Colatí.

Tanmateix, els llibres sibil·lins foren cremats accidentalment l'any 671 de Roma, 84 abans de Crist, quan l'incendi del temple de Júpiter Capitolí, serien reemplaçats. Eren tres llibres amb les respostes de la sibil·la i exerciren gran influència en la vida religiosa de Roma, essent consultats en circumstàncies extraordinàries. Estaven escrits en hexàmetres grecs sobre tela. Ja és sabut que a l'època, és a dir, la llarga etapa històrica clàssica, era anomenada sibil·la la sacerdotessa a la qual s'atribuïa el do de predir el futur.

Segons la mitologia, era inspirada per Apol·lo per tal que fos portaveu de la seva voluntat en els oracles. La primera, que donà el seu nom a les altres, fou, segons la llegenda, filla de Zeus i de Lamia, o en una altra versió, del troià Dardà i Neso. La segona, Heròfila, nascuda a Troia, era filla de Teodor i d'una nimfa anònima, i profetitzà la guerra que destruiria aquella famosa ciutat.

Altres sibil·les molt conegudes foren la ja esmentada de Cumas i les de Líbia, Frígia, Samos, Delfos i Eritrea.
Imaginem aquella Demòfila i Amaltea tot pronunciant els seus oracles dins la tenebrosa cova de Cumas, que es trobava no gaire lluny d'aquella ciutat de la Campània, antiga colònia grega fundada pels eubeus.

Miquel Àngel, en una de les pintures de la Capella Sixtina, del Vaticà, ens ha deixat una hermosa pintura que representa la Sibil·la de Delfos en actitud de llegir un dels seus oracles.

I sembla que aquest nom, «Sibil·la», existí amb una certa freqüència durant la nostra Edat Mitjana i és ben coneguda aquella Sibil·la de Fortià, que fou reina de la corona d'Aragó de 1377 a 1387. Amant del rei Pere IV el Cerimoniós, en quedar aquest vidu de la tercera esposa Elionor de Sicília, el 1375, va contreure matrimoni amb el monarca.

Diuen les cròniques que afavorí la petita noblesa i la menestralia urbana. Això li valgué l'enemistat de l'aristocràcia alta i en morir Pere IV, Joan I El Caçador, que el substituí en el tron i que era fill de l'esmentada Elionor de Sicília, li obrí procés i la va obligar a fer la renúncia de totes les seves possessions. Morí el 1406.

I a nosaltres ens ha restat la tradició medieval de la sibil·la nadalenca, que des de la trona de l'església, la nit de Nadal, ens pronostica totes les dissorts apocalíptiques i talla l'aire fresquet, de vegades amb gelabror àrtica, depèn dels corrents que hi hagi dins el temple, amb un cop d'espasa.

La seva forma de cantar, morisca, oriental, és una autèntica relíquia del nostre patrimoni cultural.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris