nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Nadal segons mossèn Alcover (1896)

Mossèn Antoni Maria Alcover (Santa Cirga, Manacor, 1862-Palma, 1932) trescant pel pla de Mallorca, viatja per pobles, llogarets i masies, com diu Josep Maria Llompart, «tornava amb un tresor de valor incalculable: la rondalla popular, el compendi de llegendes universals que, pastades lentament a través dels segles, el poble mallorquí havia adaptat al seu horitzó, a la seva pròpia sensibilitat».

Però la cosa no es limitava a recollir la literatura oral popular sinó que, al mateix temps, el dinàmic investigador, s'embutxacava locucions a punt de perdre's, tradicions que només eren vives a llocs amagats, eines rudimentàries i tasques camperoles, cançons antigues i pageses, jocs i artesanies... i costums, costums de festa heretades dels avis. D'això n'és fruit una monografia ben interessant, no publicada en llibre fins el 1957: Ses matances i ses festes de Nadal.

Amb la seva riquíssima prosa, treta de la sava del país, Alcover ens explica, per exemple, que «Ell ja tenim es dissabte de Nadal damunt. Quin truiejar, quin desteixinar-se sa gent gran i sa menuda per tot arreu, per dins la vila i per fora vila, amb so dispondre la cosa per aquestes festes! A Son Fontinyol, vos assegur que és un gust, ara que ja comença a fer fosqueta, veure sa madona que se'n va d'un rebost a s'altre, allà dalt, a sa seua cambra, posant olles de saïm, coques de torró, magranes dolces i aubars i bessons d'ametla a punt per demà dematí rompre es foc... d'es berenar i demés tu-àutem. Vos assegur que no li passa res per alt, an aquella doneta, que no té aturai mai perque tot vaja enderc i no hi falt cap gra a sa dobla...».

I així mateix, mentre uns preparen les menjades tradicionals, els infants es dediquen a compondre el «Betlem», que com diu el narrador, van fora corda i hi pengen les taronges i les neules i hi encenen el gresol. Aquests betlems que tenen una olor característica que perfuma les cases, al llarg de totes les festes. És l'olor del bosc, de les branquetes de mata, de pi i de murta. I especialment, la molsa i entre les castes de molsa, «la barba, un herbei menut i espès que surt d'hivern dins les garrigues, un herbei tan espès que el rellum seu tot seté i en poden arrabassar talabans o coques de més d'un pam quadrat, i això serveix per vestir els betlems, imitant turons i comellars...».

Les figures de terra-cuita, amb vestuari mallorquí, hi posen el segell inconfusible. També les cases i muntanyes de suro. No oblidem, però, el tió de Nadal, dins la llar, que crema a les totes i posa escalfor a tot l'habitatge...», espetega una cosa de no dir, amb una flamarada com una cabeiera o com una bandera que la pren es vent, que es belluga, se caragola i s'escabeia tota xalesta, atxerevida i avalotada...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris