muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Krafft-Ebing, precedent de Freud (1902)

Mor a Mariagrun, prop de Graz, Àustria, el neuròleg alemany (Mannheim, Baden, 1840), Richard von Krafft-Ebing, que es faria famós pel seu treball sobre l'estudi de l'anormalitat sexual, tasques que explicà en el seu llibre Psychopatia Sexualis, que publicà el 1886.

Els textos són essencialment descriptius però obriren una via de debat científic entorn del tema, que sense dubte, trobaria el seu cim, vint anys després, amb les teories de Freud. També fou professor de psiquiatria a diferents universitats d'Àustria, i fou nomenat el 1889 catedràtic de la de Viena. El tema de l'anormalitat és, però, quelcom de polèmica permanent. Què és normal i què és anormal? Hi ha costums tan diversos en aquest aspecte arreu del món que resulta difícil establir unes normes o uns plantejaments científics i alhora socials. Només la legislació dels drets humans dóna un poc de llum envers de tot allò que se suposa delictiu i que suposa una agressió a la persona d'altri. La societat s'espanta al davant de les activitats d'un pedòfil, d'un sàdic, d'un necrofílic i encara d'aquell que es degrada exercint el bestialisme. També l'incest ens sembla un dels vicis «contranatura» que reprovam majoritàriament. I per suposat, tot allò que ofèn la dignitat humana. En un món, amb xarxes mafioses de prostitució infantil com un dels negocis bruts més rendibles del segon mil·lenni, l'esperit de Krafft-Ebing continua ben viu. I també, d'alguna manera el de Freud...

«En primer lloc "diu Freud" la sexualitat és quelcom més que la seva estreta relació amb els òrgans genitals i es planteja com una funció corporal que comprèn el conjunt de l'ésser i aspira al plaer, funció que només secundàriament es posa al servei de la reproducció. En segon lloc, es compten entre les emocions sexuals totes les emocions simplement tendres i amistoses a les quals el nostre llenguatge dóna el nom d'estimar, en les seves nombroses accepcions...».

I afirma que «els poetes reconeixeran quelcom molt seu i en passar al davant de dos enamorats que es besen en un banc del parc pensaran que ambdós estan tornant a les fonts de la vida, a la recerca d'una protecció materna que es prometen l'un a l'altre, desitjant altre cop la unitat perduda. És a dir, aquell vincle que els unia la mare dins el ventre d'aquesta, i potser, pensaran també que els enamorats estan guanyant una batalla a la cruel condemna que cau al damunt de l'home en néixer: una victòria sobre la solitud».

És clar que n'hi ha que es troben sols enmig de la multitud o en la capçalera de la taula familiar. Potser aquest és el problema final i la font de molts mals. El turment de trobar-se tot sol.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris