algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Una carta marroquina de Cadalso (1774)

El 1772 era fundada la tertúlia literària de la Fonda de Sant Sebastià, a Madrid, integrada per José Cadalso, Nicolás Fernández de Moratín, els germans Iriarte... Allà llegeix Cadalso les seves Cartas Marruecas. No les veurà publicades. Tal dia com avui, dos anys després era destinat a Extremadura. Tenia trenta-tres anys i estava físicament i psíquicament cansat. La mort de la seva estimada, l'actriu María Ignacia Ibáñez, li havia produït una fortíssima depressió. Dedicat a treballs militars, cinc anys després anava a Utrera per participar en la guerra contra els anglesos. És comandant d'esquadró quan l'estol francoespanyol bloqueja Gibraltar. En esclatar una granada, un fragment d'aquesta el fereix al cap i mor poques hores després. Era l'any 1782. Les seves cartes serien publicades per entregues en el periòdic Correo de Madrid pòstumament, el 1789 i en forma de llibre el 1793. En una d'aquestes epístoles hi ha un fragment que ens convida a pensar sobre una realitat que encara avui tocam cada dia. Diu: «Els europeus no semblen veïns, encara que l'exterioritat els hagi fet semblar uniformes en taules, teatres, passeigs, exèrcit i luxe, no obstant les lleis, vicis, virtuts i govern, totalment diferents, i per tant, els costums propis de cada nació. Encara dins l'espanyola hi ha una varietat inversemblant en el caràcter de les seves províncies. Un andalús en res no s'assembla a un basc; un català és del tot diferent d'un gallec; i el mateix passa entre un valencià i un cantàbric. Aquesta península, dividida tants segles en diferents regnes, ha tingut sempre varietat de maneres de vestir, lleis, idiomes i monedes... Amb això podràs entendre el que et vaig dir en la meva darrera carta sobre la lleugeresa dels que per curtes observacions pròpies, o tal volta sense haver-ne feta cap, i només per la relació de viatgers poc especulatius, han parlat d'Espanya...»

I en una altra part del llibre diu:
«Els catalans són els pobles més industriosos d'Espanya. Manufactures, pesca, navegació, comerç... No només són útils en la pau, sinó de la major utilitat en la guerra. Foneries de canons, fàbriques d'armes, vestuari, muntura per a l'exèrcit, conducció d'artilleria, municions, queviures, formació de tropes lleugeres d'excel·lent qualitat, tot això surt de Catalunya. Els seus camps són ben conreats, la seva població augmenta, els seus cabals creixen i, tot plegat, sembla que és aquesta una nació a mil llegües de la gallega, andalusa i castellana. Però els seus genis són poc tractables, únicament dedicats al seu guany i interès. Alguns els anomenen els holandesos d'Espanya...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris