muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

El savi que vivia de la llum (1860)

Recordau aquella rondalla del misteriós savi que compareix de sobte d'un lloc foscós, amb un llibrot entre les mans, i va dient: Donau-me llum! Donau-me llum! Doncs aquest episodi popular em recorda, ara mateix, l'home que naixia tal dia com avui a les Illes Feröe, en el poble de Torshavn, Niels Ryberg Finsen, famós metge danès, fill de pares islandesos. Sent jovenet marxà a Dinamarca per tal d'estudiar la seva carrera i n'obtingué el títol l'any 1890 a la Universitat de Copenhaguen. Ja en aquells dies d'estudiant s'havia interessat en l'efecte que produeix la llum sobre les malalties. Tres anys després d'acabar els estudis, sorprenia el món mèdic amb la seva teoria, segons la qual la llum roja millorava els pacients que tenien la pigota. Si es penjaven cortines vermelles dins la cambra del malalt, es deixaven entrar les «ones calorífiques» més amples, i restaven fora «ones químiques», més curtes. I tres anys més tard fundà un Institut de la Llum a Copenhaguen, primer privat i després del Govern danès. Allà estant pogué estudiar les ones químiques i descobrí que la llum d'ona curta que provenia del Sol o d'una concentració molt forta de llums elèctrics, podia matar bacteris, tant en estat de conreu com sobre la pell.

Hagué de demostrar, endemés d'això, que aquesta acció la causava la llum i no la calor, com altres pretenien. Dissenyà una làmpada poderosa en forma d'arc que rebé el seu nom i amb ella guarí alguns casos de «lupus vulgar», és a dir, la malaltia de la pell produïda pel bacil de la tuberculosi. Tota aquesta medicina de la llum cobraria nova força anys després (Finsen moria a Copenhaguen el 1904) amb el descobriment de la llum ultravioleta i els seus efectes sobre els bacteris i també les teràpies amb raigs X i gamma descoberts per Roentgen i Becquerel. Finsen fou guardonat amb el Nobel de medicina i fisiologia el 1903 i dedicà la meitat dels doblers que li donaren al seu institut. Sempre malaltís, amb la «lluminosa» idea que els raigs de sol el curaven, moria al cap de només un any, quan no n'havia fet encara quaranta-quatre.

I és que els èxits arriben tard i més tard encara els reconeixements públics. Aquí tenim un personatge que dedicà la seva vida a la recerca de la salut humana per camins que ningú, fins aleshores, havia sospitat. Però ell mateix no arribà al mig segle. Tingué per altra banda crítics i detractors, sabuts que li feien burleta amb tot allò de la llum i els seus efectes.

Potser a tots aquests individus rebutjables els vendria com anell al dit el que deia aquell savi natural de Petilla de Aragón, quan en les seves xerrades de cafè afirmava que inconsiderades i antipàtiques solen ser les actituds dogmàtiques i les conviccions irreduïbles.

Tota afirmació rotunda en provoca, automàticament, una altra igual de categòrica. Es diria que en el cervell humà a semblança del mirall ferit pels raigs de la llum, l'angle de reflexió és igual i contrari al de incidència. I en aquestes circumstàncies, el mirall mental i el mirall inorgànic posseeixen la propietat de llançar radiacions sense captar-ne, ells, un sol raig...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris