nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

La sublevació republicana de Jaca (1930)

Un grup d'oficials de la guarnició de Jaca amb el suport de nuclis de soldats i paisans ha sorprès, la nit del 12 al 13, en els seus domicilis, el general governador de la Plaça, el coronel del Regiment de Galícia i el tinent coronel del Batalló de La Palma. Un cop detingudes aquestes persones, els rebels sortiren al carrer i proclamaren la República. La Guàrdia Civil sortí a fer-los front i hi hagué un tiroteig. Dos guàrdies caigueren morts i els sublevats requisaren vehicles, despatxaren salconduits, constituïren una Junta Revolucionària i ocupant els vagons d'un tren es dirigiren cap a Osca. Tanmateix, el govern havia donat ja les seves ordres i el ferrocarril fou interceptat per més efectius de la Guàrdia Civil a l'altura d'Ayerba, i foren detinguts la majoria dels sublevats. Llavors, les forces de la guarnició d'Osca prengueren també posicions defensives, aturaren la marxa dels rebels i després d'una lluita no molt llarga, els «republicans» fugien, abandonant armes i municions. Els presoners foren nombrosos i en un judici sumaríssim, els capitans Fermín Galán i Àngel García Hernández eren condemnats a mort i tal dia com avui passats per les armes. Fermín Galán, nascut el 1899, ja havia participat el 1926 en una conjura contra Primo de Rivera i això li havia costat la degradació i l'empresonament a Montjuïc durant quatre anys. És evident que la sublevació de Jaca no havia rebut l'ajut esperat de l'exterior i per això fou vençut tan fàcilment. Però l'ideal de la República ja feia temps que formava part de les il·lusions de molts espanyols. Com escriu Fernando Diaz-Plaja: «La primera República assaltada per l'esquerra extrema, els cantonalistes, i, per la dreta, en totes les seves gammes, des del carlisme al constitucionalisme dels alfonsins, fracassà en poc temps... Quedava la figura assenyalada i arrogant d'un Castelar, de cada vegada més important com personalitat oratòria i de cada cop menys en representar una idea. La República passarà, aleshores, a ser l'ideal d'aquells que hi veuen l'unica possibilitat de dur a terme una reforma social i laica. És a dir, els socialistes. És a dir, els radicals. El republicà més famós del primer terç del segle, home brillant, nom Alexandre Lerroux. El prestigi més alt intel·lectualment, Azcárate, quelcom semblant a la figura de Pablo Iglesias de qui comparteix el nom de pila. En el gènere de la novel·la, el republicà més conegut nom Blasco Ibáñez. I un gran autor, Galdós, encara més conegut com a novel·lista, planteja en el teatre les seves tesis amb més brillantor que eficàcia política.

Quan estrena Electra, el 1901, uneix, per a molts, el concepte anticlerical al del sentir republicà. Desenganyats per la Dictadura entraran en la idea republicana elements menys extremistes. Miquel Maura, Alcalá Zamora, Ossorio y Gallardo creuen en la possibilitat d'una coexistència entre els seus sentiments catòlics i la República, donant a aquesta un toc conservador que la fa més desitjable als nombrosos espanyols que temien, amb l'arribada del nou règim, una resurrecció de les persecucions religioses...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris