nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Baumann, investigador de la tiroide (1846)

Tal dia com avui neix a Cannstatt, Württemberg, el químic alemany Eugen Baumann, que fou un conegut professor a les universitats de Berlín, Friburg i Estrasburg. Investigà al llarg de la seva vida sense fer cap descobriment important i aquest, ironies del destí, s'esdevingué el mateix any de la seva mort, el 1896. Comprovà que la glàndula tiroide era rica en iode, un element que fins aleshores tothom ignorava que formàs part dels teixits orgànics.

Només la tiroide en contenia i això porta Baumann a descobrir l'hormona tiroide, en l'estructura de la qual hi és inclòs el iode. Era un bon camí per tal d'emprar"la en el tractament dels trastorns tiroides.

I és que la ciència, feta passa a passa, de mica en mica, fins a bastir edificis gegantins, es nodreix de les aportacions de milers i milers d'homes que es desprenen de les vanitats del món i es tanquen en un laboratori. Recordem que la tiroide és la glàndula endocrina situada a la part inferior i anterior del coll, per davant de la laringe. Posseeix dos lòbuls units per un istme, està constituïda per cèl·lules epitelials i té nombroses vesícules que contenen una substància col·loïdal. La tiroide capta el iode del plasma i elabora dues hormones, la tiroxina i la triiodetironina. L'acció d'aquestes és complexa. Intervé en el metabolisme dels principis immediats i de l'aigua, assegura la temperatura interna, estimula el creixement corporal i la maduració dels òrgans sexuals, accelera l'activitat cardíaca i respiratòria, augmenta el to nirviós i afavoreix el desenvolupament psíquic, i per acabar, incrementa la resistència a les infeccions i intoxicacions. Això posa en evidència que la tasca de Baumann fou realment una passa decisiva. La lluita contra la malaltia i la mort per part dels savis és un llegat que mai no podrem agrair prou. Com deia Ramón y Cajal, la «complexitat de l'organisme ens ha proporcionat una vida noble i rica en sensacions i pensaments; però ens ha portat, per compensació, fragilitat orgànica desconsoladora. Vivim constantment amenaçats per la dissort. Qui, des de la cinquantena, no ha sentit xisclar dolorosament algun engranatge de la seva màquina? Tinc por que, gràcies a tal manera de viure, exagerada per les exigències progressives de la vida civilitzada, no facem sinó escurçar la durada de la raça humana, i que els éssers d'organització senzilla que la precediren sien els encarregats de celebrar"ne les exèquies... Quan repassam una col·lecció cronològica de retrats fotogràfics de la mateixa persona, un té la impressió d'enfrontar"se amb una sèrie de subjectes diferents...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris