nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Carlemany i la fundació de les beguines, 800

Carlemany és coronat pel papa Lleó XII emperador d'Occident i dóna el seu nom a la nissaga carolíngia. Si ell, per una banda, com emperador d'Occident es veu obligat a imitar el model romà, protegir les lletres, crear escoles i fer costat en tot i per tot a l'Església, la seva tia, Santa Begge, funda els «Béguinages», una institució tant a la part valona com flamenca de Bèlgica que en els seus començaments tenia per funció resoldre els diferents aspectes de les mancances d'ajut social. Al llarg de l'Edat Mitjana foren moltes les dones que acudiren a la crida. I com que en aquells temps, aquells beateris estaven oberts preferentment a les donzelles i s'ompliren amb aquelles que no veien la manera de contreure matrimoni i que, per altra banda, no volien formar part del claustre d'un convent o monestir. En els beguinatges, un cert nombre d'al·lotes de provada devoció, vivien entorn d'una església, dins casetes individuals, i dins un recinte del qual només es podia sortir amb permís de la superiora, a la qual anomenaven «Grande Dame». Disposaven d'algunes rendes i es guanyaven el pa tenint cura dels malalts o brodant encaixos, a l'estil del país. Tanmateix i en qualsevol moment podien abandonar el «Béguinage», retornar al món i casar-se. Avui dia encara es poden veure alguns dels edificis que empraren les beguines, a Bruges, Diest, Lovaina, Courtrai, Anvers etc.

L'escriptor d'aquell país, Maxence van der Meersch, a la seva famosa obra, la novel·la Maria, Fille de Flandre, ens parla del tema amb tot el bell romanticisme que caracteritza les seves narracions...

«Passaren l'entrada del Beguinatge. I es trobaren dins la ciutat del recolliment i la pau. Una plaça immensa, més aviat una prada de verda i immaculada herba, plantada d'arbres joves amb ombres paral·leles. Entorn d'aquesta hi havia un vell camí pavimentat, molsós, com els dels nostres petits pobles provincians. I arrenglerades, al llarg d'aquest camí, les cases de les beguines, blanques, amb persianes verdes i teulades de teula roja. Un sol, càlid encara, malgrat l'hora, augmentava aquests colors, accentuava les ombres i posava com un brunzeig de llum en el silenci de l'indret.

I encara, quan tot això haguera romàs interiorment poblat i ple de vida, ni un ésser ni una cosa en moviment, en trencaven l'encís. Ciutat de silenci, ciutat de pau...Només, quasi en el portell d'accés, uns coloms d'una crua blancor sota aquella llum més blanca encara, volatejaven, familiars, entorn dels visitants. Enlluernadors, com la neu de les muntanyes, ens portaven, sense saber bé el per què, a pensar en els temps bíblics i semblaven acollir els estrangers en el llindar d'un nou Edèn...».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris