nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
14°

Claudel fa un poema de la Guerra Civil, 1937

Paul Claudel (1868"1955) publica un poema que ha escrit a Brangues la primavera d'aquest mateix any. Són uns versos fruit de la seva indignació de catòlic practicant i militant. Observem el personatge. Poeta, dramaturg, diplomàtic, nascut a Villeneuve"sur"Fère, Tardenois, i establert amb la seva família a París, pogué estudiar al Liceu Lluís el Gran. Seguí llavors les carreres de Dret i Ciències Polítiques. Havent ingressat en la carrera diplomàtica, fou nomenat ambaixador de França a Tòquio (1921), Washington (1927"33) i Brussel·les (1933"35). Si la lectura del poeta Rimbaud l'havia influït força i també Mallarmé, a la seva tertúlia parisenca i literària dels dimarts, entre 1890 i 1893, el dia de Nadal del 1886, quan assistia a la missa a la catedral de Nôtre"Dame, va creure sentir la crida de Déu. Tanmateix la va voler ignorar durant algun temps però el 1890 tornava, definitivament, a la pràctica del catolicisme. Esdevingué un gran defensor de l'Església, ja fos des de la seva vida pública o des de la seva obra. El 1946 ingressava a l'Acadèmia Francesa i els crítics i comentaristes el consideraven un dels autors més emblemàtics del catolicisme francès, un moviment que inspirà, també, els nostres poetes de l'Escola Mallorquina. La seva polèmica amb André Gide és d'antologia. Recordem que Gide, partidari d'una llibertat absoluta enfront de la moral, sense reconèixer més limitacions que el sentiment de la bellesa, s'oposava a la religiositat de Claudel. Però el que Claudel no podia entendre en aquelles cruels jornades espanyoles del 36"39 era la matança de capellans, frares i monges. I tampoc tanta destrucció irracional d'obres d'art sacre. Aquí tenim alguns fragments del seu poema: «Salut, les cinc"centes esglésies catalanes destruïdes! Catedral de Vic, catedral de Josep Maria Sert! Vosaltres també, vosaltres heu sabut donar el vostre testimoni: també vosaltres formau entre els màrtirs! Les mateixes esglésies que va veure Joan, esglésies de Girona i de Tortosa, esglésies de Laodicea i de Tiatira! La casulla s'ha cremat amb el capellà dins i el ciri ha pres foc al canelobre.
El campanar s'aixeca encara un moment sobre l'animal evangèlic que s'alça de potes.
I després, en un rodar de tro, cau d'un cop. S'enfonsa! Ha desaparegut ja! Esglésies de la meva primera comunió, tot s'acabà, ja no us tornaré a veure mai més! Però és bella cosa això d'esser xapat en dos Secti Sunt! És una bella cosa això de morir en el seu lloc i amb un crit triomfal! És una bella cosa per a l'Església de Déu això de pujar al cel, tota ella, esdevinguda encens i holocauste! Puja al cel, verge venerable; per la dreta via, puja, columna! Ascendeix, àngel! Puja al cel, gran pregària dels nostres avis! Catedral de Vich, de Josep Maria Sert, tu eres admirable només per als homes! Ara ets grata a Déu! Ja està fet! L'obra és consumada, i també la pell de la terra, per tots els seus porus, ha begut la sang que la torbava! Ha begut el cel i la missa dels cent mil màrtirs: I mirau que eixa terra és fonda per a digerir"la! ... Setze"mil capellans, tot el contingent! Voleu dir que hem colonitzat el cel en només un instant?» Un instant de la història.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris