cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
22°

Chateaubriand i les memòries (1834)

François René de Chateaubriand publica la seva obra Memoires d'Outre-Tombe, una obra que destaca per la seva originalitat, la riquesa d'estil, la imaginació, l'eloqüència i la manera potencial de descriure. Sembla que la començà a escriure el 1803 a Roma, prop de la tomba de Pauline de Beaumont i la va reprendre l'octubre de 1811 sobre la moda directe de les confidències d'Eudore i el dia de l'aniversari de la seva entrada a Jerusalem i festa de Sant Francesc, per tal de justificar, segons els crítics, una obra de barreja en què les impietats de «l'Essai» s'oposen, sovint, a les pàgines edificants del «Genie». Tanmateix, Chateaubriand n'abandona la redacció, la reprèn, la modifica, aprofundeix en les concepcions de cada capítol... i tot això plegat dura prop de trenta anys. Nascut a Saint-Maló el 1768, Chateaubriand va poder dur una vida viatgera. Anà primer per Nord-amèrica, tornà a França en els dies de la Revolució i emigrà el 1792. En temps de la Restauració fou ministre de Relacions exteriors i al llarg de la seva existència visqué a Berlín, Londres, Ginebra, Coppet, Praga, Venècia...

La família dels Chateaubriand, molt antiga, era ben pobre a començaments del segle XVIII a causa de la divisió de les herències, un costum admès a Bretanya. Era el pare de l'escriptor, René-Auguste, el germà petit més necessitat "com explica la professora del Liceu Fénelon" però també un home d'acció enèrgica, que va refer la fortuna de la seva casa mitjançant el comerç marítim i, això no és gaire d'admirar, la venda d'esclaus negres. L'escriptor el descriu així: «Monsieur de Chateaubriand era gran i eixut; tenia el nas aguileny, els llavis prims i pàl·lids, els ulls enfonsats, petits i d'un color entre verd i blau, com els dels lleons o els dels antics bàrbars. Mai no he vist una mirada com aquella: quan estava enfadat, la nineta de l'ull semblava haver-se de desferrar i venir a copejar-vos com una bala. Només una passió dominava mon pare, la del seu nom. El seu estat habitual era una tristor fonda que l'edat augmentava i un mutisme del quan no sortia quasi mai. Avar, dins l'esperança de tornar a sa família la seva primera resplendor, altiu en els estats de Bretanya amb els gentilhomes, dur amb els seus vassalls a Combourg, taciturn, despòtic i amenaçant en el seu interior, cosa que un sentia quan el veia, era el temor. Si ell hagués viscut en temps de la Revolució i hagués estat més jove, hauria jugat un rol ben important o s'hauria fet massacrar dins el seu castell. Tenia, certament, un geni impetuós...».

Però qui pot assegurar que no hi ha hagut algun personatge sinistre en algun punt del seu arbre genealògic? El bé i el mal van massa sovint agafats de la mà per fer llinatges nets i llinatges bruts. Sembla que monsieur de Chateaubriand, al seu retorn d'Amèrica, el 1753, es casà, als trenta-cinc anys, amb Apolline-Jeanne-Suzanne de Bedée, nascuda el 1726 i filla del comte de Bedée, senyor de La Bouëtardais, Ange-Annibal. S'establiren a Saint-Malo i allà tingueren els seus fills. La mare de l'escriptor, segons diu ell, «estava dotada de molt esperit i d'una imaginació prodigiosa... però era petita, bruneta i lletja. Elegant en les seves maneres, flama viva en el seu humor, tot plegat contrastava amb la rigidesa i calma de mon pare...».

Estranya unió matrimonial de la qual sortiria un dels més grans literats que el món ha conegut.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris