cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

Góngora inventa el gongorisme (1627)

Luis de Góngora y Argote, poeta cordovès, 1561-1627 ja no veurà les seves obres publicades, que surten, però, a la llum, tal dia com avui, després de la seva mort. Va voler renovar la llengua i en el seu moment, cap editor gosà imprimir aquells textos tan estranys. Un cop coneguts, apareix el «gongorisme», nom donat al gènere literari posat de moda pels seus deixebles. El gongorisme es nota, principalment, per l'abús de llatinismes, l'amuntegament de les metàfores, les inversions agosarades i els neologismes més extravagants.

Els seus enemics, amb molta raó, l'anomenaren «el príncep de les boires» i les seves obres, en aquella mateixa època, foren comentades per Pellicer (1630), Salazar Mardones (1634), Salcedo y Coronel (1646), Martín de Angulo y Pulgar (1638), tots els quals volgueren justificar o explicar aquella manera de fer literatura. Malgrat els esforços de Cascales i de Jáuregui, aconseguiria el gongorisme un èxit major, i encara els mateixos que en feien befa, com Quevedo i Lope, li varen retre tribut més d'una vegada.

Sembla que també fou importat el gongorisme a Itàlia, com una forma de marinisme. Ja és sabut que ens referim a Joan Baptista Marini, poeta de Nàpols, autor d'Adonis, que com Góngora destacà pel seu estil afectat i confús i que tingué una influència, segons els crítics perjudicial en el desenvolupament del gust espanyol i francès (1569-1625). Així i tot, els poemes de Góngora són anteriors a l'Adonís de Marini. Altres han exagerat, potser, el mal que provocà a la literatura castellano-espanyola aquell acusat culteranisme.

El gongorisme residia en la forma, el conceptisme atacava el mateix pensament. El primer era acrobàcia d'estil, el segon una boja divagació de l'enginy. Per això el conceptisme guanyà la partida al culteranisme i el gongorisme, nascut d'aquest.

A l'hora d'avaluar els resultats, el gongorisme no pogué passar de mitjan segle XVII i el conceptisme es perllongà fins a finals de la mateixa centúria. Aquí tenim una versió d'un fragment de les Solituds, en què Góngora vessà tot el seu estil: «Era de l'any l'estació florida quan el mentit robador d'Europa (Mitja lluna les armes del seu front, i el sol tots els raigs dels seus cabells), lluent honor del cel, en els camps de zèfir pastura estels; Quan el que ministrar podrà la copa, a Júpiter millor que el garçó d'Ida, naufragà i rebutjat sobre absent, llagrimoses d'amor dolces baralles, dóna a la mar, que dolguda, fou a les ones, que al vent, el miserable gemec, segon d'Arió, dolç instrument». Heu entès alguna cosa en una primera lectura? Només amb gran paciència i una anàlisi de la mitologia clàssica podrem entrar en aquest laberint del barroquisme literari.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris