cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Foció, condemnat a beure cicuta (318 a.C.)

Foció, general i orador d'Atenes, famós pel seu desinterès, és injustament condemnat a beure cicuta. Demòstenes l'anomenava «la destral dels seus discursos». La història el declara apòstol de la pau i soldat de gran bravesa, és a dir, home polivalent que en la tribuna i el camp de batalla semblava Aristides. Diuen que cap orador no fou més inflexible en els seus consells. Explica un historiador que era home «superior a l'aprovació com als clamors de la multitud, rebutjava els artificis oratoris que tant agradaven a la gent i la feien aplaudir sovint. Estant un dia a la tribuna i veient com se l'aplaudia amb gran soroll, es girà admirat vers els seus amics i els demanà: He dit potser alguna bajanada?».

Aconseguí Foció el grau de general i s'oposà a Filip II de Macedònia. L'any 350 defensà Eubea i obligà Filip a aixecar el setge de Bizanci, el 340. Contrari al nacionalisme de Demòstenes, propugnà un enteniment pacífic amb el governador macedònic d'Atenes. En restaurar-se la democràcia, però, fou obligat a beure el suc d'aquella planta umbel·lífera i verinosa, semblant al julivert, molt ben anomenada «julivert del diable», la cicuta.

Explica Georges Clemenceau, biògraf de Demòstenes: «L'home d'Atenes, l'orador... posa tota la seva esperança en el poder de la paraula, ja que la paraula ho és tot per ell. No ha nascut com altres amb una superioritat de dots oratoris. Posseeix potser una tècnica. No la deixa veure. La força que se sobreposa, sobirana, a totes les altres, dorm dins la voluntat que mai no es trenca d'una consciència que vol i actua perquè creu. Atenes també vol creure però és massa voluble, i sobretot, massa sensible als ritmes i sonoritats de la veu per a deixar de cedir en aquestes coses a qualsevol moment. La ciutat per excel·lència on es parla de la vida, en el desig de meditar-la. Els jònics de llargues cabelleres hi aflueixen per a conversar de filosofia. Des de l'Acròpolis als jardins d'Academus, en el mateix llit d'Ilís, era una festa de paraules, en la qual tots els artistes de la vida cantada hi vessaven el més refinat dels seus delits. En una d'aquestes clarianes de lluna que fan empegueir el sol, podeu sentir, encara avui, un discret murmuri de veus animar la plaça pública només pel goig d'una modulació harmònica, com el rierol quan canta entre les pedres de les seves voreres. Perquè encara avui, per als nostres habitants d'Atenes no hi ha divertiment major que el de passar la nit en jocs de paraules fluïdes que engendren o dispersen les fluctuacions de l'alba. Uns virtuosos de la paraula on l'expressió superava el pensament...».

Per a Foció això eren bajanades. Com diu l'adagi, al pa, pa i al vi, vi. Les floritures no salven un país. Els jocs de paraules sobren en un parlament quan es tracta de guerra i pau.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris