cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
14°

Viktor Meyer se suïcida (1897)

Tal dia com avui deixava d'existir, físicament, és clar, el químic orgànic alemany Viktor Meyer (Berlín, 1848). Als quaranta-nou anys, quan encara hauria pogut investigar molt en el camp de la ciència, va patir una forta depressió, a causa del seu estat constantment malaltís. Forts dolors neuràlgics li impedien d'escriure i experimentar. Aleshores va beure un tassó d'àcid prússic (tot un símbol per a un doctor d'ascendència jueva) i deixà aquest món. També deixà als seus col·legues els resultats del fenomen, per ell descobert, anomenat estereoissometria, és a dir, el fet de com un gran grup atòmic en una molècula, pot interferir en reaccions, en el punt en què estava localitzat a l'interior d'aquesta molècula. Meyer havia estudiat a les universitats de Heidelberg i Berlín, amb professors com Bunsen i Baeyer. Obtingué la seva primera plaça de professor a la Universitat d'Stuttgart el 1871 i el 1889 tornà a Heidelberg per a substituir Bunsen. En aquells laboratoris, Meyer sintetitzà noves castes de composts orgànics. El 1882 descobria un compost anomenat «tiofè», en circumstàncies espectaculars. Acostumava a demostrar en la seva classe un assaig de color per al «benzè» (hidrocarbur cíclic aromàtic volàtil i inflamable, C6H6, primera matèria fonamental de la indústria química orgànica) i una vegada, en lloc del benzè obtingut del petroli va fer servir una mostra que havia sintetitzat partint de l'àcid benzoic. L'assaig no va anar bé. Provà tota la seva mestria en la substància recalcitrant i descobrí que en lloc de benzè hi havia el tiofè. Aquest és un líquid incolor que ocorre en el quitrà d'hulla. Quan era aïllat el benzè del petroli sempre l'acompanyava el tiofè. I quan s'obtenia a partir de l'àcid benzoic no l'acompanyava. Això demostra alhora que quan algunes vegades fracassen els experiments, també poden resultar de gran utilitat. Es va perdre, doncs, amb la meitat dels fruits que haguera pogut donar un d'aquells grans homes de la ciència universal dels quals Alemanya n'era sementer, com explicava, admirat, Unamuno, quan passejant pel vell Madrid universitari meditava en la seva memòria que «en aquest carrer, l'església, d'estil jesuític, de Sant Lluís, on trencà la seguida de les seves misses regulars, i enfront de l'església, el que el seu professor, que no mestre, de metafísica, Ortí i Lara, anomenà el flastomador del carrer de la Montera, l'antic Ateneu, el de Moreno Nieto, del que va fer Cánovas del Castillo un asil per a totes les rebel·lies verbals. I visqué aquell Madrid dels sòrdids carrers de Jacometrezzo, Tudescos, Abada, i el visqué ampollat en llibres de cavalleries filosòfiques, dels cavallers errants del krausisme i dels seus escuders. Es posà a aprendre alemany, traduint entre d'altres coses la Lògica de Hegel. Quins anys aquells! Passaren per ell? No, no passen els anys per un, sinó que és un que passa pels anys. Els anys li queden». Sí. La dècada del 1880-1890 la ciència alemanya estava de moda en totes les universitats d'Europa i la mort de Meyer fou com una dutxa d'aigua freda pels que seguien o havien sentit parlar dels seus experiments.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris