algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Cas del caçador convertit en ca llebrer (1909)

Tal dia com avui signava l'escriptor francès Antoine Hausaje un cas ben curiós: «Anava jo a caçar a Bruyères amb un amic ateu. Jo no era gaire devot; però malgrat el meu escepticisme, vaig saludar, en un creuer de camins, una imatge de pedra de Jesús crucificat. Ma mare m'havia ensenyat a fer-ho així i jo respectava el costum d'aquella santa dona. En veure la meva salutació, el meu amic es posà a riure, cridà el seu ca llebrer, el posà al davant de la creu, li col·locà al cap el seu barret, i llavors li pegà una empenta per tal que el barret caigués per terra, imitant així la salutació. No content amb això, manà a l'animal posar-se sobre les seves potes del darrere i, agafant-li una de les altres, l'obligà a fer-se el senyal de la creu. El pobre gos lladrava tristament i em va fer molta pena. Estàs satisfet?. Li vaig dir. Molt satisfet!. Em va respondre. Continuàrem la marxa, que amb la calor era molt feixuga. Caçàrem algunes peces en aquell bosc immens. Però de sobte, quan vaig veure que el rostre del meu company era blanc com la neu i que els seus llavis tremolaven, li vaig dir: Et trobes bé?. La seva resposta fou una capadeta afirmativa. Així, doncs, continuàrem caçant. El vaig mirar al cap d'una estona i em vaig adonar que els seus peus li feien figa i gairebé no sostenia l'escopeta. Sortírem a la carretera per a tornar a casa. En passar, camí de retorn, per davant d'aquella creu, el meu amic començà a lladrar com un desesperat. Li vaig dir que la broma anava massa lluny i que allò, essent un nou sacrilegi, m'impressionava molt poc. Caminàrem en silenci i en arribar a ca seva vaig veure, tot astorat, com el meu amic, en veure la seva mare, lladrava novament. Vaig pensar que no n'havia tingut prou i que continuava endavant amb la seva burla. Al cap d'alguns dies el vaig anar a visitar i sa mare, que potser era una dona excessivament pietosa, que tenia estampes de sants per tot l'habitatge, em va dir que el seu fill estava malalt del cap i que l'havien portat al manicomi. Vaig anar a veure'l a la clínica mental de la comarca. Anava a quatre potes i lladrava estúpidament...».

El relat, al marge d'altres consideracions, és bo per a meditar sobre el respecte i la tolerància, sobre la complexitat de la ment humana, sobre l'estupidesa de l'orgull més gratuït.

És evident que Antoine Hausaje no va tenir l'autoritat literària d'un Victor Hugo o un Emile Zola, però no tenim per què dubtar del que conta. Tanmateix cadascú veu les coses des del seu prisma. Explicava Santiago Ramón y Cajal en un divertit llibret com devia esser un diàleg entre el poeta, el metge i la mosca blava al davant d'un cadàver sobre la taula d'operacions de l'amfiteatre anatòmic.

Deia el poeta: «Fixa't com providencialment el mort té els ulls oberts per a contemplar el misteri insondable i els llavis mig oberts com si murmuràs una pregària...».

I diu el metge: «Deixa anar els lirismes! Aquestes actituds del mort són només una conseqüència de la paràlisi dels esfínters parpebral i bucal...».

I afirma la mosca blava: «Aquests dos no saben el que diuen. La naturalesa, generosa amb la meva casta, ha mig obert les parpelles i la boca per tal que jo disposi d'un lloc adient per a desenvolupar els meus ous i pugui així perpetuar la meva espècie. Encara que jo sigui només un insecte humil, Déu s'ha preocupat tant de mi com de vosaltres».

I és que no hi ha veritats absolutes i tot depèn de les circumstàncies i els punts de vista. Aquell ateu se sentia un portaveu de la veritat i... encara lladra.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris