algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Marguerite Duras a França (1932)

L'escriptora en llengua francesa Marguerite Duras decideix instal·lar"se a França de manera definitiva. A París es casa amb Robert Antelme, l'autor del conegut llibre L'espècie humana. El matrimoni és un fracàs. Tres anys després troba un segon marit, Dyonis Mascolo, autor de l'obra El Comunisme, del qual va tenir un fill. Amb ell milità intensament en el Partit Comunista francès i durant l'ocupació alemanya participà en accions de la Resistència. En aquells anys de combat polític i militar, dins la clandestinitat, Marguerite va escriure molt i col·laborà en la propaganda patriòtica de la França lliure, com també en publicacions de caràcter esquerrà com Les Temps Modernes, la revista de Jean Paul Sartre i Simone de Beuvoir. Però qui era realment aquella Marguerite Duras, una dona exòtica que escalaria els primers llocs de la literatura francesa? Havia nascut a la Indoxina francesa, prop de Saigon, dins una família de petits funcionaris de l'administració colonial. L'any de la seva naixença era altament significatiu: 1914. Els seus pares tenien càrrecs dins l'ensenyament, ell era professor de matemàtiques i ella, mestra d'escola. Com convé a tot aquell que es dedica al món de la cultura, Marguerite estudià i estudià molt, quan encara les al·lotes es trobaven amb entrebancs i prejudicis a l'hora d'accedir a determinades aules. Va fer tres carreres, la de Dret, la de Matemàtiques i la de Ciències Polítiques... Chapeau! Però tanmateix el cuquet de la literatura predominava sobre les altres matèries i treballà en tasques editorials mentre anava fent la seva obra. No fou fins el 1950 que el nom de Marguerite Duras es mostrà al davant del públic com la gran novel·lista que transformaria el panorama literari de París. Del 1950 al 1960 publica sis novel·les, un llibre de narracions, la seva primera obra de teatre i el seu primer guió de cinema, Hiroshima mon amour, que causarà gran sensació en el festival de Cannes d'aquell any. Diríem, per tant, que són no menys de nou obres en deu anys. Faig aquesta petita estadística perquè alguns «literats caps de fava», «menja"miques panxa"contenta», «predicadors de trona baixa», que tant abunden entre nosaltres, no poden consentir que un escriptor sigui escriptor, és a dir, que un escriptor sigui prolífic, que en lloc de xerrar i intrigar tant, escrigui, que en lloc de badocar sigui capaç a cada instant de posar en joc la seva imaginació i que d'una obra a l'altra vagi millorant, passa a passa, la seva escriptura, no perquè abans no ho fes bé sinó perquè tota obra humana és perfeccionable.

La mateixa Marguerite Duras ens dóna la raó més absoluta: «Li vaig respondre que per damunt de tot, el que jo volia, era escriure, només això. I ella, la mare, està gelosa. No hi ha cap resposta a la meva decisió, una breu mirada que tot d'una desvia, un lleuger encolliment d'espatles, inoblidable. Seré la primera a marxar...».

Enveja, gelosia, ràbia... envers l'escriptor que treballa de valent.

Miquel Ferrà i Martorell

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris